Fecunds o estèrils?

Diumenge XXVII de durant l'any 

Estimats germans i germanes,

vivim en un context d’inquietud: les notícies esfereïdores que ens arriben del conflicte entre Gaza i Israel ens entristeixen, ens amoïnen, ens fan ràbia i ens fan sentir la nostra impotència. Dimarts vinent, dia 17 d’octubre el Patriarca Llatí de Jerusalem, en nom de tots els Ordinaris catòlics de Terra Santa, ha convocat un dia de pregària, dejuni i abstinència com un mitjà per buscar la pau i la reconciliació a la regió. I venim a l’església a pregar per aquests germans nostres desconeguts per la majoria, de l’altra costat de la Mediterrània. I demanem que la Paraula de Déu faci claror a les nostres passes, ens il·lumina el camí.

Abans del Messies, aquells que Déu enviava el seu poble eren els profetes. Què reclamaven els profetes? El que avui diríem fidelitat a la pròpia consciència, rectitud de vida, honestedat... i denunciaven els comportaments que no donaven fruit, que eren estèrils... Tots tenim experiència de persones entusiastes, fecundes, sembla que al seu costat tot floreixi, tot creixi, tot germini...Són radicalment positives.  Són persones que fan que passin coses.  D’altres són eixorques, estèrils, eixutes. Són radicalment negatives i poden arribar a ser tòxiques.  Com a màxim deixen que les coses passin. Però si no, posen pals a la roda perquè no passin. Recordem allò dels mals polítics: són els qui converteixen les solucions en problemes. I encara n’hi ha que per fer arribar el seu missatge recorren a l’abús i a la violència. Abús sexual, abús de poder, abús de consciència.

Hi ha un segon moment culminant de la història, quan Déu envia el seu propi Fill, Jesús, Ell serà el màxim profeta i, alhora, el màrtir suprem. Jesús, conscient de la seva missió,  s’enfronta a la irresponsabilitat dels dirigents del poble i això és el que li costarà la vida.  Avui ens hem reunit en el seu Nom. I ens alimentarem del seu Cos i de la seva Sang. Avui a la pregària eucarística demanarem el Senyor que reuneixi tots els seus fills dispersos pel món, que són molts i que no s’alimenten mai d’aquest Pa i d’aquest Vi, però que conviuen i, sovint, lluiten amb nosaltres.

El tercer moment, a partir de la resurrecció, el Regne de Déu es confia en un altre Poble cridat a ser-li fidel. En escriure això, Mateu pensa en l’Església comunió a un mateix nivell de tots els pobles de la terra, vocació a la universalitat. És aquest sentit d’universalitat el que crec que hem viscut en el pelegrinatge a Roma, amb motiu dels vuit-cents anys de la creació de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat: ha estat una gran experiència del que en diem sinodalitat, tot i que estàvem fora de l’aula del Sínode. Per què? Perquè si sínode significa caminar junts, aquests dies ho hem fet laics i laiques, ancians i joves, catalans i nascuts fora de Catalunya... i també els preveres, els diaques i les religioses i els religiosos que estem al vostre servei. I també s’hi van apuntar tots els bisbes de Catalunya fins els cardenals Omella (que es trobava a l’aula sinodal) i Vicenzo Paglia (President del Pontifici Consell per a la Família, bisbe emèrit a Itàlia, un dels fundadors de la Comunitat de Sant Egidi i postulador de la causa de beatificació de l'arquebisbe de San Salvador, Óscar Romero). Per cert que l’Abat de Montserrat, Manel Maria Gasch -vinculat a Badalona- va voler ballar la sardana de la Pau, composta expressament per a aquesta ocasió per monsenyor Valentí Miserachs. I al P. Joan Maria Mayol, rector del Santuari màxim responsable de l’organització del pelegrinatge, en acabar la nostra dansa, li van caure unes llàgrimes.

Ésser sinodal ens empeny a ser transversals a fer-nos amb tots. Per això avui, davant d’aquest panorama internacional ombrívol, davant de situacions d’injustícia recordem el que deia Charles Chaplin: quan m’estimo de veritat, puc percebre que la meva angoixa, el meu sofriment emocional només és un signe que estic anant contra les meves pròpies veritats. Senyor, feu que siguem autèntics!