domingo, 8 de julio de 2018

Sorpresa davant la falta de fe


Diumenge 8 de juliol del 2018
Estimats germans i germanes,
de vegades dediquem molta atenció als personatges famosos: esportistes, artistes, líders d’audiència, polítics, pensadors eminents... I deixem una mica de banda els propers: l’espòs o la esposa, els pares, els familiars, els amics de tota la vida, els companys de feina, els membres de la comunitat, aquells que sempre són a prop nostre. Ja en coneixem prou la trajectòria. Ens sembla que ja els sabem el punt flac, que ja no ens poden dir res de nou. I ens equivoquem. Molt sovint  els tresors més grans de saviesa són els qui tenim al nostre abast. El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”.
Jesús va patir que els seus mateixos familiars el prenguessin per boig, que els deixebles no l’acabessin de comprendre i que els seus veïns malfiessin.  Com diu el profeta Ezequiel: “tenien la cara endurida i el cor empedreït”. I això humanament porta a una experiència de la solitud –que és més pregona que la soledat. Però malgrat aquesta aparent solitud, la d’ésser una veu que clama en el desert, a Ell res no el deturava. Estava tan arrelat en Déu Pare, se sentia tant a les seves mans, que relativitzava el capteniment sovint injust dels seus coetanis. No obstant l’evangelista diu que “el sorprenia que no volguessin creure”. Ací hi ha una pinzellada molt profunda. Als qui creiem, la no creença dels altres, la indiferència, el viure com si Déu no existís, ens pot costar d’entendre... però en contra del parer generalitzat és més humà creure que no creure. Notem-ho: el creient diu: “jo crec que hi ha alguna cosa.” El no creient diu “jo no crec que hi hagi res”. Però tots dos es mouen en el nivell de la creença, no encara del saber. El mateix dicasteri per als no creients del Vaticà fa anys que va desaparèixer com a tal i va ser assumit pel Consell Pontifici per la cultura. Això no vol dir que no hi hagi ateus i fins i tot ateus militants: tot el respecte i l’obertura al diàleg amb ells, però fins i tot els més allunyats de la fe, conscients de la seva contingència, han tingut moments de dubte, o fins i tot afirmen que tenen la seva pròpia espiritualitat. És que no dubtem també els creients? Per això és més fàcil d’entendre’s amb un agnòstic humil, que amb un ateu superbiós.
No sabem quin era l’agulló de Sant Pau, en la carta als cristians de Corint, no sabem quina era aquella espina que semblava que li clavessin a la carn, però sí que sabem que tots en podem tenir un o més d’un d’agulló o d’espina: Una malaltia crònica? Un vici difícil d’eradicar? Una idea fixa, errònia... Una relació tòxica? Quantes vegades hi hem de conviure! Però no caiguem en la desesperança: el mateix Sant Pau diu també que viu content enmig de les debilitats i de les dificultats de tota mena. És un bon pla de vida. Diuen que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Diuen també que de les societats febles en surten persones fortes.
Expliquen que uns nàufrags es trobaven a l’embocadura d’un riu cabalós, estaven desesperats per la set i en canvi estaven voltats d’aigua dolça! Quina contradicció!
Us proposo que no ens embadalim pels qui fan més soroll i que tornem a mirar amb una mirada de fe el nostre entorn de cada dia. La llum de la fe farà que la grisor avorrida de la rutina quotidiana, esdevingui un tapís acolorit i sorprenent.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.