Pastors que conviuen

Diumenge XVI de durant l’any

22 de juliol de 2018

Estimats germans i germanes,

Ens és fàcil d’imaginar-nos els apòstols parlant amb Jesús de tot el que havia fet i ensenyat. De les vivències boniques que havien tingut, de la gent que havien conegut, de les persones que havien ajudat a posar dempeus, de les dificultats que s’havien trobat...I Jesús fent-los preguntes, i ensenyant-los... Els apòstols ens els imaginem gairebé sempre amb grup, o de dos en dos... difícilment solitaris.

Recordo que de petit em va impressionar molt una pel·lícula. No recordo l’argument, però sí que recordo que eren uns capellans que vivien junts. Aleshores vestien de sotana, dinaven, conversaven... Mai m’ho hagués imaginat perquè en la meva ment d’infant, el capellà era una persona solitària. El rector del meu poble vivia amb els seus pares, però gairebé sempre el veia sol... Al Col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp podíem imaginar que els vivien en comunitat, però només els veiem a classe, o pels passadissos o al pati, rara vegada junts, mai asseguts junts a taula compartint un àpat... Per això aquella pel·lícula em va impressionar molt: era possible ser capellà i viure amb altres capellans... i avui dono gràcies a Déu perquè setmanalment des de fa molts anys em reuneixo amb amics capellans a sopar, de vegades a dinar, sempre a conversar, a somniar, a donar gràcies i també a doldre’ns del que l’Església no va bé, procurant no caure mai en el pessimisme ni en la crítica destructiva.

Jo sento que els laics us alegreu quan sabeu que els capellans ens hem trobat per fer un dinar o una sortida. I que us dol la solitud de molts sacerdots... Tant de bo avancem cap a espais creatius de convivència.

El llibre de Jeremies comença amb un plany: “ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat..!” Un pensa que el ramat es dispersa quan els sacerdots no donem prou testimoni d’unitat. Fa uns dies vam celebrar unes exèquies aquí a la parròquia d'en Francesc Giol, un laic molt compromès i estimat: van venir moltes persones conegudes de Badalona que fa anys que no freqüenten la missa ni la vida parroquial. Certament les causes d’aquesta desafecció deuen ser complexes, però ben segur que aquesta n’és una: la nostra manca de testimoni.

Jesús i els apòstols gairebé no podien reposar. La gent els anava a trobar de tot arreu i Jesús se’n compadí, diu l’evangeli perquè “eren com ovelles sense pastor”. Quantes persones trobem així, desorientades, faltades de nord, que esperen una paraula que els doni futur i esperança. Penso en tants joves que de la nit n’han fet dia, especialment els caps de setmana i encara mateix ara a l’estiu. Ahir mateix quatre moriren a Vidreres, a la carretera per excés de velocitat, segons sembla...

Avui celebrem el desè aniversari de la benedicció del nou temple de Sant Francesc d’Assís de Badalona, en una eucaristia presidida pel bisbe Toni Vadell. Recordo que aquell dia posàvem de relleu que el més important som les persones, pedres vives. Preguem per aquesta comunitat germana, ara que tindrà uns nous pastors: mossèn Josep Teixidó i mossèn Iurii Stasiuk, ucraïnès, que rejoveneixen el nostre arxiprestat i als quals desitgem un ministeri ben fecund.

L’estiu representa per a molts un canvi de marxa. Molts encara fem vacances més o menys curtes i sortim del nostre escenari habitual cap a d’altres indrets. També els qui romaneu a la ciutat sabeu com aquí el ritme canvia, sobre tot al mes d’agost.  Sigui com sigui cal fer una aturada i no caure en la temptació de l’activisme. L’estiu és un temps propici per al silenci i la interiorització, per a la lectura pausada, per al contacte amb la natura, per a l’esport, per a la trobada familiar i amical, per a la creativitat...

Fer silenci exterior és relativament senzill. Cercar el silenci interior requereix tot un aprenentatge. Distanciar-nos d’una dificultat greu ens ajuda a veure-la en el seu context i ens permet de relativitzar-la i de posar les condicions de superar-la. L’escriptor Josep Maria Puigjaner, defensava que el temps lliure mai no vindria, que l’hauríem de cercar amb una mirada contemplativa de la realitat que ens envolta. Més que de temps lliure hauríem de parlar d’un temps tot ell viscut amb llibertat. Les vacances són un dret i l’estiu és un temps imprescindible per recobrar forces, però la mirada serena i contemplativa ha d’esdevenir quotidiana.