Jaume Aymar i Ragolta

Estimat germans,  Jesús dibuixa en aquest evangeli un panorama certament fosc, amb grans desastres i catàstrofes.   Amb un llenguatge apocalíptic destinat a sacsejar i que encara ens sacseja. Però aquest teló de fons és per fer resplendir encara més la llum que ha de venir. La seva segona vinguda.   Jesús també obre un gran finestral d’esperança: quan tot això s’esdevingui alceu el cap perquè ben aviat sereu alliberats.  Sovint a través de les xarxes socials, ens arriben missatges apocalíptics: de les grans tragèdies que s’apropen. Són missatges que semblen adreçats a crear la por al cos. Segurament tenen part de raó, però els falta la dimensió de l’esperança.  I com que tots ja tenim prous problemes i preocupacions i maldecaps,   sovint no els fem gaire cas.  És evident que en el món i a les nostres famílies i en nosaltres mateixos hi ha dolor físic i hi ha sofriment moral   i moltes vegades, hi ha dolor innecessari i evitable. Com evitables seri...

Esta mañana en la capilla de Roca i Pi, en el momento de dar la paz a Ada Ortega [1] , me la ha retenido: “el Papa ha muerto”. ¿Como era posible? Ni las Hermanas ni los demás residentes sabían nada. Ada, una anciana culta, elegante y buena, insistía, serena: “lo acaban de decir por la tele”. Josefa, algo achacosa pero súper lúcida, preguntaba: “¿no será un bulo más?”. La hermana María Rosa se ha trasmudado: “¡pero si ayer le vi por la tele!”. Sí, María Rosa, pero mamá, María Luz, me decía anoche que en su comparecencia pública pascual a Francisco solo le quedaba “un hilo de voz”. Parecido a lo que le dijo mi padre a mi hermano Josep la víspera de su muerte justo al empezar la pandemia: “sólo me queda un hilo de vida”. Sí, mamá, Francisco, el que te abrazó en enero de 2018 en Santa Marta, el que dijo de ti que eras “de fierro”, se nos acaba de ir. Al despedirme de Ada, esta mañana me ha dicho con una leve sonrisa: “al Cielo, sin curvas”. Todavía desconcertado, en Badalona todo seguía ...