Jaume Aymar i Ragolta

  Homilia papa Francesc a Roca i Pi Vam saber la notícia de la mort del papa, aquí mateix durant la missa de dilluns de Pasqua. Va ser l’Ada Ortega la que ens ho va dir. També em va arribar molt a fons la frase que em vas dir, Ada: “ Al Cielo sin curvas ”. Des d’aleshores cada dia aquí l’hem recordat, però avui ho fem d’una manera més intensa, amb d’altres persones que treballeu aquí a la residència i d’altres amics. Estem tristos però també estem esperançats. Francesc era un home com nosaltres, que temia el dolor físic, ho havia dit, però també que va ser capaç d’anar molt lluny, a Singapur, a la Polinèsia, al Timor Oriental... amb cadira de rodes. La cadira de rodes limita, però també ajuda. Francesc parlava de la gent gran en primera persona, ja tenia vuitanta-vuit anys i havia estat molt malalt, però repetia una frase que sempre em va impressionar: “ nadie se muere la víspera ”, és a dir, tots ens morim en el moment que toca. Això al principi ens costa, però amb el temps ho a...

Esta mañana en la capilla de Roca i Pi, en el momento de dar la paz a Ada Ortega [1] , me la ha retenido: “el Papa ha muerto”. ¿Como era posible? Ni las Hermanas ni los demás residentes sabían nada. Ada, una anciana culta, elegante y buena, insistía, serena: “lo acaban de decir por la tele”. Josefa, algo achacosa pero súper lúcida, preguntaba: “¿no será un bulo más?”. La hermana María Rosa se ha trasmudado: “¡pero si ayer le vi por la tele!”. Sí, María Rosa, pero mamá, María Luz, me decía anoche que en su comparecencia pública pascual a Francisco solo le quedaba “un hilo de voz”. Parecido a lo que le dijo mi padre a mi hermano Josep la víspera de su muerte justo al empezar la pandemia: “sólo me queda un hilo de vida”. Sí, mamá, Francisco, el que te abrazó en enero de 2018 en Santa Marta, el que dijo de ti que eras “de fierro”, se nos acaba de ir. Al despedirme de Ada, esta mañana me ha dicho con una leve sonrisa: “al Cielo, sin curvas”. Todavía desconcertado, en Badalona todo seguía ...