Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XVII de durant l'any   L’oració és el   fil d’or de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’avui. Abraham és definit com “l’amic de Déu”: parlava amb Ell com parlen els amics. Hi ha persones que em diuen “jo no reso, parlo amb Déu” i jo penso: “hi pot haver millor pregària?”. La pregària és un diàleg teixit d’escoltes i de paraules oportunes. La lectura del llibre dels orígens ens ha presentat un regateig, molt de tipus oriental, d’Abraham amb Déu per salvar la ciutat de Sodoma, que havia pecat anant en contra de la sagrada hospitalitat, abusant d’uns nouvinguts.   Finalment no es van trobar ni deu justos a la ciutat, però com diu un autor, segurament Déu l’hauria salvada si Abraham hagués continuat insistint. Al llarg de la història, quantes pregàries d’insistència! Aquesta mateixa setmana parlava amb una mare i àvia, encara jove. Feia temps que no podia veure els seus néts: els fills no li permetien. Estava en l’atur i no trobava feina. Però és un...

Diumenge XV de durant l'any Enmig de la xafogor   de l’estiu Abraham reconeix en aquells tres pelegrins la presència del mateix Déu. No els pregunta ni qui són ni com pensen , ni la calor l’impedeix de treballar: de seguida els acull i els prepara un àpat. I gràcies a la seva generositat Abraham escolta dels   llavis d’aquells nouvinguts un anunci sorprenent que li canviarà la vida... Potser la representació més cèlebre d’aquesta escena és la icona que ens va deixar Andrei Rublev al segle XV, plena d’un simbolisme encisador: tres àngels alhora semblants però amb túniques de colors diferents. L’àngel que porta el mantell blau representa Déu Pare- el cel- el que el porta vermell Déu Fill –el sacrifici de la creu- i el que el porta verd Déu Esperit Sant. A la part de dalt hi veiem una casa, un arbre i una muntanya. Són signes de les grans realitats religioses de l’Antic i del Nou Testament. La casa és l’indret de la presència de Déu enmig del seu poble (el Temple en l’Antic...

Homilía diumenge XV de durant l'any Hi ha una paraula, un concepte que és comú en les grans religions monoteistes i també en el budisme: compassió. Compadir-nos és fer nostres els patiments de l’altre. El dolor és intransferible: és impossible que pateixi com pateix el meu germà, però sí que me’n puc fer càrrec del seu patir. Això és la compassió ajudar-lo a portar el seu sofriment. I la prova que aquest concepte és clau. Les sectes satàniques –que també n’hi ha- el que han combatut sempre és la compassió. La compassió requereix temps. El sacerdot i el levita no podrien perdre temps. El samarità sí: va perdre el temps perquè va veure i es va compadir. Va reconèixer en aquell home nu i malferit un germà en l’existència. No li importava ni qui era ni d’on venia ni com pensava. Quan el juny del 1926 Antoni Gaudí fou atropellat pel tramvia diversos cotxes van passar de llarg. Potser per no tancar de sang la tapisseria del seus cotxes. Finalment   fou una bona gent que el...

Homilia Diumenge XIII de durant l’any Diumenge passat veiem com Jesús camí de Jerusalem anava cridant persones... El Senyor preparava aquesta designació dels 72 que són un grup d’ascendència samaritana. Ja no són només els 12 d’ascendència jueva. Si els 12 representaven les dotze tribus d’Israel, els 72 (12 x6) representaven una obertura a la universalitat. I els envia en missió. Jesús mateix els va donar exemple perquè és itinerant. A aquells missioners no els amaga el risc: els envia com a ovelles enmig de llops, amb l’estímul del bon samarità de la paràbola. Els envia pobres: sense bossa, ni sarró ni calçat... El seu millor recurs: la Paraula que els ha confiat. Els envia a lluitar contra el mal. Els envia com a missatgers de pau. I el seu retorn serà un esclat d’alegria... Per a mi és l’Església samaritana, l’Església d’avui, l’Església cridada a servir i a alleugerir els sofriments de tants que són al marge del camí, l’Església que ha de guarir tantes persones ferides pel m...