Una Església samaritana

Homilía diumenge XV de durant l'any

Hi ha una paraula, un concepte que és comú en les grans religions monoteistes i també en el budisme: compassió. Compadir-nos és fer nostres els patiments de l’altre. El dolor és intransferible: és impossible que pateixi com pateix el meu germà, però sí que me’n puc fer càrrec del seu patir. Això és la compassió ajudar-lo a portar el seu sofriment. I la prova que aquest concepte és clau. Les sectes satàniques –que també n’hi ha- el que han combatut sempre és la compassió.

La compassió requereix temps. El sacerdot i el levita no podrien perdre temps. El samarità sí: va perdre el temps perquè va veure i es va compadir. Va reconèixer en aquell home nu i malferit un germà en l’existència. No li importava ni qui era ni d’on venia ni com pensava.

Quan el juny del 1926 Antoni Gaudí fou atropellat pel tramvia diversos cotxes van passar de llarg. Potser per no tancar de sang la tapisseria del seus cotxes. Finalment  fou una bona gent que el van recollir el van pujar a un taxi i d’allí a la Casa de Convalescència i a l’Hospital de la Santa Creu on va morir.

Vivim amb tanta pressa que ens oblidem de mirar els nostres germans. És difícil veure? És difícil compadir-se? No, no ho és pas:  “la llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast” ens ha dit el llibre del Deuteronomi.

Aquell bon samarità  va ser alhora realista i humil. Després de guarir amb els mitjans que portava (oli i  vi) aquell home malferit a la cuneta de l’existència el va carregar a la seva pròpia cavalcadura i se’l va endur a l’hostal.  No podem resoldre sols els casos que ens trobem de marginació. Necessitem dels professionals necessitem de les institucions especialitzades: Càritas, albergs, residències, hospitals... No podem resoldre els problemes que ens volten però sí que podem ajudar-los a pal·liar. La nostra Església ja és samaritana i ha de ser-ho cada vegada més. Una Església que no està tancada en ella mateixa, si no que surti pels carrers a cercar el qui pateix.

El gran himne cristològic que Pau adreça als cristians de Colosses culmina amb un punt més clar la Pau. Crist, donant la sang i la vida pel nostre rescat ens porta la pau.

Aquesta setmana celebrava missa amb els nens i nenes de les colònies de Canyet. Sota unes moreres els nens es van posar en rotllana al voltant de l’altar. Tenia al costat un nen de 9 anys. Era la primera vegada que venia de colònies i estava molt atent.  Al final de la missa em va dir: “Escolta: et puc fer una abraçada? És clar que sí!”. I em va abraçar amb força. Em vaig recordar de les paraules de l’Evangeli... si no es feu com a nens... Els nens tenen els sentiments a flor de pell i són capaços de fer seus els sentiments dels altres. Hem d’aprendre d’ells.