Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXI de durant l’any 31/08/14 La setmana passada escoltàvem l’elogi de Jesús a Pere. Avui escoltem el retret que el mateix Jesús li fa. Per què? Perquè Pere provava de dissuadir-lo amb bones raons. Jesús arriba a dir: “fuig d’aquí Satanàs”, però no pas perquè Pere sigui un dimoni –era un home temperamental i feble- si no perquè darrera d’aquell discurs que Pere li fa, Jesús hi descobreix l’esperit del mal. Els esdeveniments de la nostra vida: el final d’unes vacances, el començament d’un nou curs, la malaltia d’un ésser estimat, una nova feina... els hauríem de llegir sempre en clau de fe i hauríem d’entendre que hi ha circumstàncies que ens porten a Déu i d’altres que ens n’allunyen. I per això necessitem posar una certa distància envers els esdeveniments, no podem permetre que se’ns mengin... Sant Pau ens dóna un gran consell: “no us emmotlleu al món present, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses.” Però aquesta mirada en profunditat no s’imp...

Homilia diumenge XXI de durant l’any 23/08/14 M’ho deia aquesta mateixa setmana una dona gran, de 97 anys: “la vida és misteri”. És ben cert, la nostra raó és una eina valuosa, però limitada. I la raó topa amb el misteri molt sovint (la malaltia pròpia o dels éssers estimats, les notícies tràgiques, les divisions en el si de la família o dels pobles...) Ens ho ha recordat l’apòstol parlant de Déu: “que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Topem amb el misteri: Déu és inabastable. L’evangeli ens explica aquesta conversa de Jesús amb els deixebles a Cesarea de Felip. Allí hi ha   una de les fonts que alimenten el riu Jordà, un indret bonic i fèrtil, i en aquell marc, talment com si provoqués que els deixebles busquessin les fonts de la fe, els planteja aquesta qüestió que ha traspassat la història: “Qui diu la gent que sóc jo?” La gent deia de Jesús: “és Joan Baptista”, i tenien raó, però es...

Diumenge XX de durant l’any (17/08/2014) Hi ha diversos moments en l’Evangeli que els apòstols es posen entre Jesús i la gent. Ho escoltaven diumenge passat quan li deien a Jesús “som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard, acomiada a la gent”. Motius tots ells molt raonables... Però Jesús vol estar amb la gent, vol alimentar-la amb la paraula i el pa. I no permet que els despatxin… En una altra ocasió els deixebles renyen els pares que acosten els seus fills a Jesús i el Senyor s’indigna i diu: “deixeu que els nens s’acostin a mi”. Avui també ho fan amb aquella dona cananea, estrangera: “despatxeu-la d’una vegada només fa que seguir-vos i cridar.” Aquesta trobada però representa un punt d’inflexió en la missió de Jesús. Comença dient “únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d’Israel” (deu de dotze). Però quan es troba amb la dona és com si aquell diàleg fos un punt d’inflexió. La dona li demana ajuda a Jesús. Li recorda el que la llei prescriu: “no és permès de p...

Solitària campana del Collet veu d’un cenobi de benedictines que devia repicar les matines o en néixer el primer raig del sol solet.   Encisera campana del Collet hereva d’heroiques cloques antigues que s’oïen de masies veïnes quan brandaven ben dolces a pleret.   Als quatre vents de la planúria escampes el nom de Maria del Mar i clames perquè ens tornem a estimar.   Avui, el Priorat surt de la foscúria: antany et tocava una pobra monja i ara ho fa tota la vall de Calonge.   (Llegit el 15 d'agost de 2014 en l'acte de la benedicció de la campana del Collet, oficiada pel bisbe de Girona Francesc Pardo)    

Diumenge XVIII de durant l’any ( 3 d'agost de 2014) Jesús està de dol per la mort de Joan Baptista, el seu cosí i admirat amic, el seu precursor.   Però quan arriba allí, en aquell lloc que es pensava que era despoblat, que era un desert com el que fou l’habitacle de Joan, hi troba una gran gentada que el busca: “que inoportuns” podríem pensar. I malgrat el dol i la tristor, Jesús no es queda centrat en el seu dolor, no s’allunya d’aquella gentada, si no que posa en primer lloc el dolor dels altres, “se’n compadí”, va fer seu el sofriment dels altres i encara es va   posar a fer una cosa admirable: guarir els seus malalts.   L’actitud d’abnegació total del Mestre contrasta amb la dels deixebles, pràctica, expeditiva, que li aconsellen que acomiadi la gent... Cal fer el bé sempre i tothora. “Haz bien y no mires a quien”, diem en castellà. Deia Sant Vicenç de Paul: “si deixeu l’oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu-vos que aquest servei l’heu pres...