La santa interrupció

Diumenge XVIII de durant l’any ( 3 d'agost de 2014)

Jesús està de dol per la mort de Joan Baptista, el seu cosí i admirat amic, el seu precursor.  Però quan arriba allí, en aquell lloc que es pensava que era despoblat, que era un desert com el que fou l’habitacle de Joan, hi troba una gran gentada que el busca: “que inoportuns” podríem pensar. I malgrat el dol i la tristor, Jesús no es queda centrat en el seu dolor, no s’allunya d’aquella gentada, si no que posa en primer lloc el dolor dels altres, “se’n compadí”, va fer seu el sofriment dels altres i encara es va  posar a fer una cosa admirable: guarir els seus malalts.  L’actitud d’abnegació total del Mestre contrasta amb la dels deixebles, pràctica, expeditiva, que li aconsellen que acomiadi la gent...

Cal fer el bé sempre i tothora. “Haz bien y no mires a quien”, diem en castellà. Deia Sant Vicenç de Paul: “si deixeu l’oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu-vos que aquest servei l’heu prestat al mateix Déu. Perquè la caritat és superior a qualsevol llei, i tot s’ha d’adreçar cap a ella”. El P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, explica que si un dia està a la seva cel·la, fent una traducció molt interessant i el truquen de la porteria i l’interrompen dient-li que hi ha un pelegrí que demana confessió, encara que li costi deixar el que està fent, pensa: “quan fa molts anys un pelegrí va trucar les portes de Montserrat, també un monjo ho va deixar tot i el va atendre i va resultar que aquell pelegrí va ser Sant Ignasi de Loiola... Per això –continua dient- quan m’interrompen per aquest motiu penso: “potser és un Sant Ignasi...”

“Doneu-los de menjar vosaltres mateixos”,  diu Jesús als seus deixebles. I ells, molt aferrats a terra, pensen en el menjar material i caduc i es veuen incapaços d’alimentar aquella multitud.  També nosaltres, molt aferrats a terra, quan ens demanen de fer front a una necessitat pensem de seguida en la migradesa dels nostres recursos. Som realistes, però alhora som mesquins. Hem de pensar més aviat que quan som generosos i posem allò que tenim i allò que som en mans de Déu, Ell multiplica els nostres esforços. És la fe en la Providència... Els voluntaris de Càritas en sou testimonis.

Jesús sabia que el seu amic i precursor Joan Baptista vivia al desert de llagostes i mel silvestre. I per això tot i que interiorment estava de dol per la seva mort, fa una gran festa: la seva eucaristia més nombrosa. I el Mestre devia sentir que el seu amic i cosí des del cel, somreia.