Renovar l'eucaristia

Diumenge XX de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Un amic capellà m’explicava que fa poc va preparar uns nuvis. A l’hora de dissenyar la celebració va sorgir un petit inconvenient, aparentment perifèric, però per a ells important: no els agradaven les cadires que havien disposat pel casament. El mossèn no ho entenia però va admetre que en portessin unes altres. “Aquest matí les hi hem portades, les hi hem deixat darrera del mostrador”, va dir el nuvi. Es referia a l’altar. Hi ha persones que em pregunten on “dono” missa... No estan massa lluny del concepte d’altar/mostrador... Quanta ignorància hi ha al voltant de l’Església i de l’eucaristia! Tots hi devem tenir una part de responsabilitat. El Papa Francesc, conscient d’aquesta ignorància, ha fet un seguit de catequesis sobre l’eucaristia explicant-la pas a pas. De vegades he parlat amb joves que es pensen que l’eucaristia és una cosa per persones grans i per això diuen que no hi van. Tenen raó que per viure l’eucaristia cal maduresa, però certament un jove també hi ha de poder participar. El que passa és que un jove abans de celebrar la missa ha de saber què és allò que celebra i ha de tenir ganes de celebrar-h.

I en canvi que n’és d’important l’eucaristia! Deia mossèn Rovira Belloso, gran teòleg, que  l’eucaristia el més important del món. Sembla una exageració, però no ho és: és el testament de Jesús, és el seu llegat, és el Pa de Vida és l’àpat de l’amor. El cel i la terra es toquen. Però de vegades la tenim tan a l’abast que no li donem la importància que pertoca.  Vivim una gran dispersió. Són molt més atractives les imatges de la pantalla que el que podem veure en una església. Però ens pot omplir de sentit i d’esperança allò que experimentem en la missa que totes les pantalles.

Com fer-ho per renovar-la?

Una cosa molt senzilla és preparar-s’hi. Ens hi preparem llegint les lectures amb una lectura que esdevingui pregària, cercant les intencions de les persones per les quals volem pregar, o donar gràcies...

A l’eucaristia hi ha un crescendo: la solem començar dispersos, el celebrant perquè potser ve d’una altra eucaristia, els fidels perquè venen dels mil petits problemes del viure quotidià. Recordo amb admiració el bisbe Sebastià Taltavull: ja podia venir cansat o neguitós: quan es posava a celebrar ho feia amb unció, amb pau, ben situat davant les persones amb qui es trobava, cercant sempre la paraula oportuna.

L’eucaristia té un crescendo. No és el mateix quan arribem, potser  amb el temps just, que el silenci que guardem després de la comunió, molt més intens.

La Paraula de Déu ens ha de ressonar. De vegades una paraula que hem sentit mil vegades, és com si s’il·luminés per dins. Hi podem aplicar les paraules de Sant Pau: “fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present...”  

Hem de saber també fer abstracció del celebrant. Certament és important que el celebrant es prepari bé, celebri amb unció, faci una bona homilia... Però no ens quedem fixats en el qui celebra: l’acció de gràcies s’adreça a Déu Pare per Jesucrist, amb els germans. Deien amb cert humor que “a missa s’hi va per Déu, no per veure mossèn Andreu”.  Una altra manera de viure-la amb profit és donar gràcies acabada l’eucaristia. Em vaig fixar com el papa Francesc ho feia, amb simplicitat i unció a Santa Marta. Una altra és rumiar en aquella paraula que hem rebut. És comentar-la en família i amb els amics, en comunitat...

Hi ha persones que viuen l’eucaristia com un afer privat entre ells i Déu. Arriben, potser s’asseuen al darrer banc, combreguen, donen gràcies, se’n van... I és clar que l’eucaristia enforteix la nostra relació personal amb Déu, però no podem oblidar mai la dimensió comunitària... No es tracta solament de prendre la comunió sinó de voler viure en comunió amb els altres. De ser conscients que aquí s’hi fa present tota l’Església. Quantes vegades prego per les necessitats d’aquell o aquella que cada diumenge tinc al banc de davant? M’interesso sincerament per la seva persona? Quan dono la pau, ho faig de cor, o simplement compleixo un ritual?

A la parròquia procurem preparar les monicions, les lectures, els cants... Però tot això ha d’anar acompanyat d’un canvi d’actitud interior de cada un de nosaltres...

Els jueus es preguntaven com s’ho podia fer Jesús per donar-nos la seva carn per menjar. Em sembla que avui les dificultats no són tan d’entendre la doctrina sinó de viure-la. L’eucaristia ens ha de renovar per dins, ens ha de fer créixer, ens ha d’enviar al compromís i a la missió.

Així escrivia el P. Joan Baptista Bertran:

“Quiet i blanc me’n vinc a Tu, captiu;

I escolto i rapto en el sospir més lleu

-Hòstia divina de silenci i neu!-

Ta veu més fonda i el teu foc més viu