Submissió i respecte 26/08/18

Submissió i respecte 

A la carta de Sant Pau als cristians d’Efes hi ha un concepte que ens sobta, que és el de la submissió.  En l’actual context on som tan sensibles als drets menystinguts de les dones i on encara en tants països del món estan marginades, oprimides i fins i tot decapitades o cremades, ens sobta i fins i tot ens molest, ens irrita, que Sant Pau, en un altre context certament, parli de submissió de les dones envers els homes. Com hem d’entendre avui aquest concepte? La paraula submissió és incòmoda, però té diversos sinònims, i un d’ells és el respecte. Mirem de substituir doncs “submissió” per “respecte”. I immediatament entendrem també el necessari respecte dels marits envers les mullers, perquè no podem oblidar com comença la lectura: “sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” és a dir  “Respecteu-vos els uns als altres per reverència a Crist”. El respecte ha de ser recíproc. I hem de respectar tots i tothom, fins i tot aquells que potser no respecten ni el nostre repòs i ens importunen continuament. 

Però què és el respecte? El respecte és, etimològicament, la mirada atenta. El filòsof Josep Maria Esquirol li dedica un assaig. Respectar és contemplar atentament l’altra persona, mirar-li als ulls, estar-ne pendent, tenir-ne cura sol·lícita si cal. El respecte no és la tolerància, que és una actitud passiva, el respecte és ben actiu i es tradueix en obres. El respecte no és tampoc deixar fer l’altre, sense importar-nos poc ni molt el resultat de les seves accions... Respectar no vol dir desentendre’s.

Les persones grans solen dir: “quan es perd el respecte s’ha perdut tot”. A mi m’agrada dir-ho en positiu, quan es guanya el respecte s’ha guanyat tot. Quan preparem el casament amb els nuvis els demano quines són les tres paraules que conformen el seu lema matrimonial. Molts citen la paraula respecte, que és la base de tota relació.  Contemplar l’altre atentament, amb una mirada neta, com si ens el miréssim per primera vegada. Com si el descobríssim genuïnament. I el respecte és, en cert sentit, la sub-missió, la missió que està per sota, que sustenta tot capteniment humà digne.

Aquesta actitud s’ha de tenir en primer lloc en família. Per això ens unim i en aquesta eucaristia preguem per la trobada mundial de les famílies que s’està celebrant a Dublin i a la qual hi ha assistit entre molts d’altres el nostre amic calongí el bisbe Papito, auxiliar de Guatemala.

Aquells que abandonaren Jesús no tenien una mirada neta, primigènia, d’infants... Tenien una mirada carregada de prejudicis. Com la tenim potser nosaltres. Us recordeu d’un video que fa un temps va recórrer les xarxes? Una senyora va a un self service i s’agafa una sopa, la deixa a la taula, s’adona que s’ha descuidat la cullera, torna i es troba un noi d’aspecte estranger menjant-se la sopa. Enrabiada ella també fica la cullera i va compartint la “seva” sopa mentre, el noi somriu. Quan acaben, el noi li ofereix el segon plat i les postres. El noi s’aixeca i se’n va. Aleshores la dona s’adona que no té la bossa i es pensa que el mateix noi estranger l’ha robat. Quan ja anava a denunciar-ho s’adona que a la taula del costat hi ha la seva sopa freda. S’havia deixat portar pels prejudicis i s’havia equivocat.

La pregunta de Jesús als apòstols sembla té un deix de tristesa: “Vosaltres també em voleu deixar? És una pregunta que s’adreça avui a nosaltres, els qui encara practiquem, els qui encara venim a missa els diumenges, quan tantes persones que acudien a l’església han anat abandonant la praxi religiosa... No som millors ni pitjors, però evidentment quan un germà deixa de participar de l’eucaristia ens, dol, ens entristeix. Sobretot quan en sentim els motius: “Després d’escoltar aquest mossèn he estat a punt d’aixecar-me i marxar...” “Després d’anar a aquesta missa, em penso que no hi tornaré...” “A mi aquestes homilies no em diuen res...” Són comentaris que escoltem sovint. De debò anem a missa per estar una estona amb Jesús, reunits en comunitat? O fruit de la dispersió ens anem fixant en milers de coses secundàries i oblidem l’essencial. És clar que hem de preparar-nos tots bé per l’eucaristia! Però no oblidem l’essencial, que és invisible als ulls. Que ara quan renovem la professió de fe li diem de cor, com Simó, “nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.”