Com evitar entristir l'Esperit Sant

Estimats,

l’alta participació a la trobada mundial de les famílies que comença el proper dia 21 a Dublín, és un signe esperançador de l’interès que la temàtica familiar (tan àmplia, amb tantes modalitats i amb tantes ressonàncies per tothom...) suscita en parròquies, moviments i comunitats. Pràcticament tots tenim una família. Els temes familiars són sovint els que més ens alegren o els que més ens fan patir. El lema de la trobada és: “L’Evangeli de la Família: Alegria per al món”, i parteix d’una doble pregunta del Papa Francesc: “L’Evangeli continua essent alegria per al món? La família continua essent una bona notícia per al món d’avui? I ell mateix respon: “Sí! La família encara avui és una bona notícia (és a dir un evangeli). Però amb una mirada realista i amb un llenguatge proper, el bisbe de Roma també recorda la comuna experiència de fragilitat i debilitat que experimentem quotidianament i la necessitat d’una actitud humil que, en el si de les famílies, ens impulsi a reeducar-nos, a acompanyar, a discernir i a ajudar els altres...

I és que en l’oposat d’aquesta joia hi ha els exemples ben concrets del que l’apòstol expressivament anomena “entristir l’Esperit Sant” i que també es viuen –anava a dir sobre tot es viuen- en el si de la família, perquè és allà on més ens mostrem tal com som. Comença amb el malhumor i el mal geni. No és el mateix. El malhumor és temporal, el mal geni pot ser permanent.  Certament una convivència crispada. plena de mals humors no atrau a ningú.

I Pau afegeix encara, crits, injúries... A quantes cases no hi ha crits! Hi ha famílies en què gairebé no passen un sol dia sense crits. Quasi diríem que els crits són normals en la convivència...però no és així. Al nostre país tendim a cridar... No podem judicar ningú perquè de vegades un crit ve de molt lluny. Un exemple conegut: un matrimoni estan fent un viatge llarg. El marit condueix, l’esposa fa de copilot. Al cap de més d’una hora ella li pregunta: “Tens set?” I ell li respon, lacònicament: “No”. I la dona comença a pensar: “I ell no és capaç de preguntar-me si jo tinc set?” I comença a barrinar: tots els homes són uns egoistes, només pensen en ells mateixos, etc. I quan ell passada una estona li diu una cosa intranscendent, ella li respon aïradament, li fa un crit i l’home queda perplex perquè no entén d’on ve aquell crit i li sembla desproporcionat. I és que aquell crit s’ha estat covant molt de temps. Un crit inoportú pot ferir l’altre. I no diguem una injúria, que és una ofensa. Tot això “entristeix l’Esperit Sant”, com pot ser?
És una manera de dir, perquè l’Esperit Sant és font inesgotable d’alegria, és com si nosaltres ens privéssim voluntàriament d’aquesta alegria.

Pau dóna  també l’antídot: sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. La bondat, la compassió i el perdó s’han de treballar. N’hauríem de parlar més, a casa i amb els nostres. N’hem d’aprendre.

L’Evangeli afegeix també un motiu de tristesa de l’Esperit Sant: la murmuració. Murmurar és malparlar d’una persona quan no hi és. Per què murmuraven de Jesús?  Perquè no entenien que si coneixien els seus pares ell digués “que venia de dalt”. Fins a cert punt és raonable, no hauríem fet el mateix nosaltres?  Però el Senyor explica el motiu de la murmuració: la falta de fe. Angelus Silesius -un home de fe excepcional- escrivia: “la fe com un granet de mostassa trasllada muntanyes al mar... i si fos una carbassa?”

Anem a compartir el pa de vida. Potser després de combregar continuarem posant-nos de malhumor o tenint cops de geni, o tornarem a murmurar... Som humans! L’important és que després de cada eucaristia creixin en nosaltres sentiments de bondat, de compassió i capacitat de perdó. I tan de bo la parròquia fos una família de famílies.