Homilia Francesc a Roca i Pi

 Homilia papa Francesc a Roca i Pi

Vam saber la notícia de la mort del papa, aquí mateix durant la missa de dilluns de Pasqua. Va ser l’Ada Ortega la que ens ho va dir. També em va arribar molt a fons la frase que em vas dir, Ada: “Al Cielo sin curvas”. Des d’aleshores cada dia aquí l’hem recordat, però avui ho fem d’una manera més intensa, amb d’altres persones que treballeu aquí a la residència i d’altres amics. Estem tristos però també estem esperançats. Francesc era un home com nosaltres, que temia el dolor físic, ho havia dit, però també que va ser capaç d’anar molt lluny, a Singapur, a la Polinèsia, al Timor Oriental... amb cadira de rodes. La cadira de rodes limita, però també ajuda. Francesc parlava de la gent gran en primera persona, ja tenia vuitanta-vuit anys i havia estat molt malalt, però repetia una frase que sempre em va impressionar: “nadie se muere la víspera”, és a dir, tots ens morim en el moment que toca. Això al principi ens costa, però amb el temps ho anem comprenent.

Francesc -com el patró de la nostra parròquia, sant Francesc d’Assís- portava al cor els pobres, els descartats, els més petits. Per a l’obra social de Roca i Pi és també un estímul diari, aquí que també experimentem l’acció de la Providència tantes vegades. Francesc deia, comentant aquest evangeli, que gràcies a un petit do gratuït, Déu pot saciar a tots.

Poc després de la mort de Francesc hem viscut una apagada general. La Jacquelinne deia: “A l’Església ens hem quedat sense Papa i ens hem quedat sense llum”. Té la força del símbol. Em va fer pensar en una afirmació que el papa Bergoglio feia: “estem vivint una tercera guerra mundial, però per parts”. Mai aquí del nostre record havíem viscut una apagada general, però a Burundi, a Tanzània a d’altres països, aquestes apagades són sovintejades.

Gràcies Francesc per haver estat tan valent, gràcies pel teu sentit de l’humor, gràcies per haver orejat l’Església, gràcies pels teus gestos d’humilitat, per haver rentat els peus als presos, per haver pregat a Lampedusa pels qui s’ofeguen a les aigües de la Mediterrània, gràcies per haver plorat públicament, gràcies per haver lloat la natura i haver-nos fet prendre consciència que vivim en una casa comuna, gràcies per haver-te mantingut fidel fins al final, i gràcies, moltes gràcies, per haver abraçat la meva mare.