Déu exulta de goig

Homilia diumenge III d’Advent 15/12/13

Tercer diumenge d’Advent. Diumenge del goig perquè s’acosta Nadal, la gran festa del Déu amb nosaltres.

El desert és font de meditació. Un home d’empresa català, cada any se n’anava passar uns dies a algun desert del món. Tornava renovat. Hi ha deserts de diferents tipus: pedregosos, sorrencs... A Atacama hi ha el desert més alt, més àrid i més fred del planeta. Un desert que de vegades, entre els mesos de setembre i novembre dels anys que plou poc, floreix. És un fenomen únic al món i s’esdevé quan les pluges fan que gran quantitat de llavors i bulbs que es trobaven en estat de latència germinin en arribar la primavera d’aquell hemisferi. A més hi proliferen les aus, els insectes i les espècies de petits llangardaixos.  El desert  florit  il·lustra molt bé aquesta profecia d’Isaïes que hem escoltat : “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig”. A mi em fa pensar també que per a Déu res no és impossible. Quantes meravelles estem contemplant amb els avenços de la ciència. Sabem que ara hi ha un tipus d’invidents que hi poden veure mercès als ordinadors... que persones totalment sordes hi poden sentir mitjançant unes vibracions cranials... L’enginy humà és capaç de fer miracles... I Déu se n’alegra. Francesc, a l’exhortació “L’alegria de l’Evangeli”, tot citant el profeta Sofonies (3,17) diu que “Déu exulta de goig per a tu, et renova amb el seu amor i balla per a tu amb crits de joia.”

L’evangeli ens presenta la figura de Joan Baptista que des de la presó s’interessa  per Jesús. Us imagineu? Un home lliure que havia fet del desert el seu lloc de predicació, que no tenia altra volta que la volta immensa del cel, que no vestia delicadament  sinó amb pells de camell, que menjava aliments “de proximitat”... és presoner i només sortirà de la presó per ser decapitat. I aquell  presoner tan lliure que es deia Joan s’interessa per Jesús, a través dels seus deixebles i i pregunta si realment ell és el Messies. La pregunta de Joan és una ocasió magnífica perquè Jesús proclami, a través de les obres, la seva condició messiànica. I encara aprofita per lloar Joan Baptista amb una lloança que li surt del cor. Hi havia una gran sintonia entre els dos cosins. El que passa és que un (Joan) havia de minvar i l’altra (Jesús) havia de surar.

En el decurs de la història humana hi hagut persones que han resplendit, però han tingut mestres que no han passat a la història.  Sant Pere Claver no hauria estat l’apòstol dels esclaus, sense que un humil jesuïta del convent de Mallorca, San Alonso Rodríguez, l’hagués animat a fer de missioner... Un altre exemple: el beat Joan Pau II, un gran home d’Església, aviat sant. Doncs en gran part la seva formació espiritual es devia a un sastre polonès que el va introduir als estudis místics...

Avui és bo perquè dins del nostre cor pensem en aquelles persones que ens han preparat el camí de la vida: els pares, avis, mestres, catequistes... I donem gràcies a Déu per ells siguin entre nosaltres o ja ens hagin precedit. Que el nostre goig de viure sigui veritablement encomanadís.