Forjadors del bé comú

Diumenge de l'octava de Pasqua

Escoltant aquesta descripció que el llibre dels Fets dels Apòstols fa sobre la multitud dels creients: que tenien un sol cor i una sola ànima, que tenien els béns en comú i per això no tenien pobres, que no hi havia ningú que visqués en la indigència... podem pensar, d’una banda, que lluny que estem d’aquest estil de viure tan autèntic dels primers cristians. I també ens podem consolar pensant que aquesta descripció està idealitzada, que en realitat no era ben bé així... D’una banda els evangelis ens permeten afirmar que ja des de temps apostòlics hi havia resistències a l’acció de l’Esperit Sant i rivalitats. N’hi havia, com Tomàs, que es negaven a creure en el testimoni de la comunitat reunida quan li deia: “Hem vist el Senyor”. I segurament n’hi havia més que també dubtaven, ho diuen les Escriptures a l’hora de parlar de l’Ascensió: “Alguns d’ells dubtaren...” En qualsevol cas, si el comportament de la primitiva comunitat cristiana no fou així en molts casos, hauria d’haver estat així en molts d’altres, i hauria de ser així sempre. Diuen els clàssics que la història explica les coses tal i com van passar i la tragèdia tal com haurien d’haver passat. I en el decurs de la història hi ha moltes persones que, malgrat el seu context difícil, destaquen pel seu testimoniatge creïble al servei del bé comú. Homes i dones, que s’han entusiasmat per aquest model de les primeres comunitats cristianes i que ho han compartit tot. Són d’aquells benaurats que han cregut sense haver vist.

Tres testimonis. Ja sabeu que aquesta setmana ha mort, quasi centenari, Felip d’Edimburg, espòs de la Reina Isabel d’Anglaterra. Alguns han fet notar que la seva mare, la princesa Alícia de Battenberg, fou una dona amb una vida extraordinària: sorda de petita, va aprendre a llegir els llavis, en anglès, francès, alemany i grec. Casada amb el príncep Andreu de Grècia i Dinamarca, la princesa Alícia tenia una gran sensibilitat social i quan va esclatar la primera guerra dels Balcans el 1912, es va traslladar al camp de batalla i es va dedicar a guarir ferits i a salvar vides. I quan el 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial, Alícia atenia menjadors per a gent de pobresa extrema, cedint les seves racions de menjar als orfes o a qualsevol que ho necessités; quan la xoà va arribar a amagar una família jueva a casa seva. El seu suport als més necessitats en un context de tanta violència, li va valdre el reconeixement d’heroïna de l’Holocaust.  Conversa a la fe cristiana ortodoxa, i malgrat els seus trastorns, va arribar a fundar una congregació religiosa, la Germandat de Marta i Maria i per sostenir-la sempre va estar buscant recursos.  Seguint el seu desig, les seves restes reposen a l’església de Santa Maria Magdalena, a la muntanya de les Oliveres a Jerusalem.

Un altre testimoni ben recent de lluita per al bé comú. Diuen que informació és poder, però no sempre, depèn com tot de l’ús que se’n faci. L’Arcadi Oliveras, traspassat aquest dimarts, era un home molt ben informat, tenia dades contrastades de primera mà, però el seu cabal d’informació l’invertia al servei del bé comú, al servei d’un ordre just i magnànim.  Practicava la política en la seva accepció més sublim: l’art de governar la polis, aquella art que conreen els filòsofs, aquells qui no gosen anomenar-se savis, però que estan enamorats de la saviesa. Al seu costat sempre apreníem. Pensava el que deia i sabia fer-se entendre. Cal agrair-li a l’Arcadi la seva lluita, la seva fe,  la seva enteresa davant la malaltia, i  les lliçons que ha impartit fins als seus darrers dies. Personalment li vull agrair el seu testimoni a Catalunya Cristiana i a Ràdio Estel. Perviurà en les lluites i en el cor de molts que, com ell, han fet de la justícia i la pau la seva bandera.

Un altra testimoni recent. Som a un barri de Badalona, a principis del segle XXI. Un home jove, ben vestit, amb cartera, molt trist, truca a la porta del senzill edifici de Càritas parroquial, cedit per l’Ajuntament. La responsable li obre la porta, una mica encuriosida d’aquella visita inesperada, pensant que seria un venedor: “Senyora, em fa vergonya dir-li però aquest matí, a l’hora d’esmorzar, la meva filla petita m’ha demanat ColaCao per la llet i he hagut de dir-li que no teníem ni llet: m’he quedat sense feina i sense recursos.  He vingut a demanar-li menjar.” La voluntària, de seguida li prepara un carro de la compra amb aliments. I així algunes setmanes. Al cap de poc,  l’home torna amb el semblant transformat: “Senyora, he trobat feina, moltes gràcies: ja no cal que m’ajudin més.”  

Uns mesos després, l’alcalde, visita aquella Càritas i la voluntària, amb llàgrimes als ulls, li  explicar aquesta història viscuda uns mesos abans. El jove alcalde també s’emociona: potser hi havia a la Ciutat d’altres casos de pobresa vergonyant, no eren ni immigrants, ni -aparentment-, persones en risc d’exclusió... O potser aquell home de la cartera hauria pogut ser ell mateix. O podria ser-ho un altre dia. Com molts ho podríem ser.

Aquella voluntària es diu Montserrat Illa Fàbregas, Càritas és la de la nostra parròquia germana de Sant Francesc d’Assís, al barri de Bufalà de Badalona. Aquesta setmana Diari de Badalona l’ha entrevistada en motiu dels seus 30 anys al servei dels més pobres: reforç escolar, ajut a famílies trencades, Càritas Parroquial, centre Som-hi de promoció de la dona...“ I també molta, pobresa amagada, vergonyant. I la Montserrat i el seu equip, sempre disposats a ajudar, sense jutjar, atenent molts casos derivats de les assistents socials de l’Ajuntament. “Amb pandèmia o sense la gent continua menjant -afirma la Montserrat- el que hem notat és que han vingut molts joves a demanar ajuda, és l’increment més destacat. Però nosaltres cap dimarts hem tancat”.

Alícia, Arcadi, Montserrat i tantes i tants d’altres, en el decurs de la  història, amb la seva fe han vençut el món. Que cadascú, al seu estil, s’assembli a ells: forjadors del bé comú.