sábado, 8 de septiembre de 2018

Comunicació i tacte



L’evangeli d’avui planteja una primera qüestió de fons que tots ens hem formulat alguna vegada: com és que  hi ha sords,  muts, paralítics, discapacitats psíquics o físics...? És que Déu no ha fet bé les coses? És que Jesús ha vingut a esmenar-li la plana i a arreglar amb els miracles allò que Déu Pare havia fet malament?  Aquest error ha portat al llarg de la història de l’Església molts desencerts guiats sens dubte per la bona fe, però fruit d’una visió deformada de la divinitat i de la seva relació amb la persona humana. Com s’entén doncs l’expressió “tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”? És una posició molt simple culpar d’allò que jutgem un mal a Déu Creador que ha impulsat el món i les seves lleis, que són autònomes. La limitació, la malaltia, la mort són pròpies de la condició humana i tenim un mirall extraordinari que és la naturalesa –on tot neix creix, emmalalteix i mor- per comprendre-ho. Jesús no ha vingut a esmenar la plana de Déu Pare, si no a portar a acompliment totes les coses creades. I nosaltres, cridats a col·laborar en l’obra de la creació, amb el progrés de les ciències, ens adonem que una limitació que en temps de Jesús era fins i tot causa de marginació, avui pot ser superada, amb la raó, l’esforç i la recerca. Ens admira que avui hi hagi opcions mèdiques i ortopèdiques per superar la sordesa, la ceguesa o la paràlisi...
Així doncs en la figura del sordmut de l’evangeli hi hem de veure més aviat representat el drama de la incomunicació que travessa la història humana i que arriba avui a nivells preocupants. Molts es pregunten com pot ser avui que en un món on hi ha tants mitjans de comunicació, hi hagi en canvi tanta gent incomunicada. Dol que dues persones estiguin conversant i l’atenció al telèfon mòbil sembli passar per sobre de l’altre, d’aquell que tens allí, presencialment. Les xarxes socials que són molt útils i que permeten que les persones ens puguem comunicar allí on ens trobem de manera immediata i massiva, alhora ens enreden i tendeixen a intoxicar-nos. Dol també que la comunicació sigui ràpida i per tant, fragmentada i que sigui tan fàcil crear mals entesos que poden ser fatals... Però alhora és massa fàcil culpar els instruments, seria d’alguna manera, allò que els clàssics diuen “matar el missatger”. Quin és, doncs, al meu entendre el problema de fons de la incomunicació? Que ens refugiem en els mitjans perquè és més còmode, menys compromès que mirar l’altre als ulls i que parlar-lo cara a cara.  La incomunicació ha estat i és font de conflictes: quan una família, un grup, una comunitat es tanquen en ells mateixos no poden ser solidari, ni tan sols de la sang de Crist (A. Rubio). I sorgeixen les incomprensions, les divisions, les renyines, fins i tot les guerres.
La solució de la incomunicació no és simplement una major comunicació. La incomunicació se supera amb la comunió. Que és el que Jesús ha vingut a proposar-nos. És com un cercle virtuós, com més autèntica comunicació hi hagi més comunió hi haurà. Com més comunió vivim més ens comunicarem. Però el primer pas és un salt de fe: tota persona és digne de ser estimada pel sol fet d’existir.
Fixeu-vos que abans de fer el miracle, Jesús mira al cel i sospira. És el que hem de fer cada un de nosaltres en començar el dia i abans d’emprendre la lluita contra tota mena de mal. Mirar el cel, és a dir mirar Déu, mirar la comunitat que vol viure el Regne del Cel aquí a la terra, estimar l’altre reconèixer la nostra petitesa, i pregar que si vol, Ell actuï a través nostre.
Una última consideració: Jesús toca el sordmut. El tacte és un sentit important, oblidat. “No toquis”, “no em toquis”, “prohibit tocar” la majoria hem crescut amb aquesta mala educació.  Certament que s’ha de tocar amb delicadesa i amb respecte, però deixar de tocar és deixar perdre. Tocar una font molt important d’informació, un vincle de tendresa, de comunicació i, per tant de comunió.
“Allò que hem tocat...” diu Sant Joan, parlant del Verb de Vida. És una de les moltes conseqüències de l’Encarnació. Hi ha un llibre de J. Tolentino Mendoça (Fragmenta, 2016) que proposa una espiritualitat dels sentits. A més el tacte físic representa la manera delicada de tractar l’altre persona o una qüestió espinosa. No diem o hem sentit dir: ho ha resolt amb molt de tacte? El tacte afavoreix la comunicació i per tant la comunió que ara anem a viure, altra vegada.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.