Noces d’or d’ “El Pessebre” de Joan Alavedra i Pau Casals
El 17 de desembre de 2010 farà 50 anys que al Fort de San Diego, a Acapulco (Mèxic) s’estrenava l’Oratori El Pessebre, lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals. Les circumstàncies polítiques havien motivat que l’obra de dos catalans s’estrenés a Amèrica, a l’exili. L’any següent, la magnífica composició, es va presentar al Memorial Opera House de San Francisco (Califòrnia). Allí Pau Casals va donar a conèixer la seva intenció d’iniciar una campanya personal per la dignitat humana, la fraternitat i la pau. Durant els deu anys següents, el mestre va dirigir El Pessebre per tot el món: va ser l’activitat musical més important de la seva vida.
El 1972 Pau Casals i Joan Alavedra es van unir a la Trobada de pessebristes de Mataró amb una afectuosa carta. Casals havia de morir l’any següent.
L’any 1976 vaig tenir l’ocasió d’escoltar per primera vegada l’inoblidable Oratori a la plaça del Castell de Calonge (Baix Empordà) que havia començat a ser restaurada, era un marc bellíssim. El dirigia el germà del mestre, Enric Casals (Barcelona, 1892 – 1986). Recordo que a l’Hosanna final, uns músics van pujar al campanar i van fer repicar les campanes. Vaig quedar encisat. D’aleshores ençà ens hem reunit sovint a casa d’uns amics que, cada any, al voltant de les festes nadalenques ofereixen una audició privada del poema simfònic gravat. El cap de casa fa una amable introducció, reparteix als assistents la lletra del poema i l’anem seguint amb fruïció. Cada vegada em sembla nou. En l’Oratori, les figures del pessebre cobren vida i s’expressen cadascuna segons la seva personalitat amb gran profunditat i amb una emoció continguda. Fixem-nos en el que diu l’home del pou als qui caminen cap al portal: “Vora un pou trobem un home/ que va tirant del llibant./-Bon dia i bona aigua fresca!/De bon matí feinejant? /-Aquest pou és de vida./Caldrà molta aigua, germans!/El Nen que acaba de néixer / ha de rentar tots els mals”. O la vella que fila: “Digueu, doncs, a l'Infant que aquesta vella/no va a adorar-lo perquè està filant/ Digueu-li baix, que no ho senti la Verge/ Pobra Mareta, que ha de patir tant... “. O el cor dels Camells, amb una innegable ressonància de l’exili, es pregunten: “Quan s’acabarà/tan llarg caminar/ per terres estranyes!”.
El Pessebre d’Alavedra-Casals acaba amb un gran clam en favor de la pau.
Els àngels:
--Pau a la terra!
Els homes:
--Mai més cap guerra!
Els homes i els àngels:
--Mai més pecat!
Una veu dalt del cel:
--Pau als homes de bona voluntat! Pau!
Fem nostre també aquest clam . Bon Nadal!
El 17 de desembre de 2010 farà 50 anys que al Fort de San Diego, a Acapulco (Mèxic) s’estrenava l’Oratori El Pessebre, lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals. Les circumstàncies polítiques havien motivat que l’obra de dos catalans s’estrenés a Amèrica, a l’exili. L’any següent, la magnífica composició, es va presentar al Memorial Opera House de San Francisco (Califòrnia). Allí Pau Casals va donar a conèixer la seva intenció d’iniciar una campanya personal per la dignitat humana, la fraternitat i la pau. Durant els deu anys següents, el mestre va dirigir El Pessebre per tot el món: va ser l’activitat musical més important de la seva vida.
El 1972 Pau Casals i Joan Alavedra es van unir a la Trobada de pessebristes de Mataró amb una afectuosa carta. Casals havia de morir l’any següent.
L’any 1976 vaig tenir l’ocasió d’escoltar per primera vegada l’inoblidable Oratori a la plaça del Castell de Calonge (Baix Empordà) que havia començat a ser restaurada, era un marc bellíssim. El dirigia el germà del mestre, Enric Casals (Barcelona, 1892 – 1986). Recordo que a l’Hosanna final, uns músics van pujar al campanar i van fer repicar les campanes. Vaig quedar encisat. D’aleshores ençà ens hem reunit sovint a casa d’uns amics que, cada any, al voltant de les festes nadalenques ofereixen una audició privada del poema simfònic gravat. El cap de casa fa una amable introducció, reparteix als assistents la lletra del poema i l’anem seguint amb fruïció. Cada vegada em sembla nou. En l’Oratori, les figures del pessebre cobren vida i s’expressen cadascuna segons la seva personalitat amb gran profunditat i amb una emoció continguda. Fixem-nos en el que diu l’home del pou als qui caminen cap al portal: “Vora un pou trobem un home/ que va tirant del llibant./-Bon dia i bona aigua fresca!/De bon matí feinejant? /-Aquest pou és de vida./Caldrà molta aigua, germans!/El Nen que acaba de néixer / ha de rentar tots els mals”. O la vella que fila: “Digueu, doncs, a l'Infant que aquesta vella/no va a adorar-lo perquè està filant/ Digueu-li baix, que no ho senti la Verge/ Pobra Mareta, que ha de patir tant... “. O el cor dels Camells, amb una innegable ressonància de l’exili, es pregunten: “Quan s’acabarà/tan llarg caminar/ per terres estranyes!”.
El Pessebre d’Alavedra-Casals acaba amb un gran clam en favor de la pau.
Els àngels:
--Pau a la terra!
Els homes:
--Mai més cap guerra!
Els homes i els àngels:
--Mai més pecat!
Una veu dalt del cel:
--Pau als homes de bona voluntat! Pau!
Fem nostre també aquest clam . Bon Nadal!
Comentarios
Publicar un comentario