domingo, 12 de febrero de 2012

Saber demanar, saber guardar un secret

Homilia diumenge VI de durant l’any
Santa Eulàlia, la ben parlada.


Celebrem amb molt de goig l’eucaristia aquest diumenge sisè de durant l’any que ens presenta la purificació del leprós. La primera cosa que em sorprèn és la seva manera de demanar: “si voleu podeu purificar-me”. Aquest “si voleu” inclou implícitament la fe, o si més no una actitud de confiança. No li diu: purifiqueu-me! Li diu si voleu podeu purificar-me. Cal aprendre a demanar. Demanar no ofèn pas. esús el va purificar, i en purificar-lo el va reintegrar a la societat. Només li va posar una condició, una sola: no ho digués a ningú. És l’anomenat “secret messiànic” de l’evangeli segons Sant Marc. No es podia saber que Jesús era el Fill de Déu fins després de la seva mort i resurrecció.

Aquell leprós no va ser obedient: era normal. A la primera lectura se’ns ha explicat la situació de marginació que patien els leprosos i que a més estava prescrita per la llei religiosa. Aquell leprós, entusiasmat per saber-se curat, això vol dir, reintegrat a la societat, va voler dir-ho a tothom.

I avui. Encara que la lepra continua fent estralls en alguns llocs, avui hi ha moltes d’altres lepres i de marginacions. Ens resulten incòmodes, mirem de defugir-les. Quan se’ns acosti una persona així, marginada, mirem-li als ulls. Escoltem-la.

Fixeu-vos quina incomoditat crea en el metro quan una persona entra a demanar almoina, o a vendre uns mocadors de paper, moltes vegades amb una cantarella ja apresa. La gent s’amaga darrera el diari, o dels seus llibres, mira al sostre... Ben pocs busquen una moneda per donar-li. Però si li doneu, moltes vegades, en correspondència, rebreu una paraula d’agraïment i fins i tot de benedicció. Pot ser tot una comèdia, però ningú no demana per gust. De vegades hem rebut veritables lliçons dels qui han quedat al marge del camí de la vida. L’altre dia al metro va entrar un noi jove, que venia mocadors. S’agenollava a terra mig plorant i dient que feia 28 anys que estava malalt. Venia mocadors de paper. Espontàniament vaig interrompre la lectura i li’n vaig comprar. M’ho va agrair. I quan va baixar del vagó del metro va tornar a passar davant meu i em va mirar...I li vaig somriure. Potser no ho sabia: Jesús estava amagat en ell.

Però de vegades el leprós sóc nosaltres mateixos. Ets tu i sóc jo. Jo mateix que necessito purificar-me, perquè em sento brut interiorment. Necessito demanar perdó. Sé que no he actuat rectament, potser m’he aprofitat dels altres, potser els he criticat injustament, potser els he condemnat injustament... Necessito purificar-me. I m’acosto a Jesús present en el sagrament de la reconciliació, present en l’eucaristia. He de repetir-li la pregària del leprós i dir-li: “Jesús, si vols, pots curar-me”. I Ell em mirarà somrient i em dirà: “Ho vull, queda pur”.

Una altra lliçó de l’evangeli d’avui: saber guardar un secret. Com ens costa de vegades. Sobretot si és una cosa bona. Diuen que la persona veritablement discreta és aquella que quan li han imposat un secret i aquest es revela, no diu: “jo ja ho sabia, però no podia dir-ho”. La persona realment discreta no diu res, ni quan el secret s’ha revelat. Recordeu aquella pel•lícula, “Yo confieso”. Aquell prevere és honest i no viola el sigil sagramental de la confessió. Té la certesa que a la fi la veritat resplendirà. No busca allò que li convé, sinó allò que convé als altres, com feia Sant Pau.

Avui és també Santa Eulàlia. Aquest any, la festa cau en diumenge. Mossèn Cinto Busquet, capellà i poeta escriu a Catalunya Cristiana sobre els màrtirs i diu: “els màrtirs avui, més que per la seva heroïcitat, ens són d’ajut i d’exemple en la seva capacitat de veure-hi clar, més enllà de la tràgica fi que tenien al davant”. Aquesta era la seva fortalesa. Creien en la resurrecció i sabien que més enllà de la mort, encara que fos una mort cruenta, els esperava l’abraçada eterna del Pare.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.