Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge primer d’Advent C Torna l’Advent, un temps intens de preparació per al Nadal, un temps per refer l’esperança, potser enterbolida o debilitada per les circumstàncies que estem vivint. Però com escrivia bellament Charles Péguy: “La meva petita esperança/és aquella que es lleva cada matí./La meva petita esperança/és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe./La meva petita esperança/és aquella que s'acotxa cada vespre/ es lleva cada matí/i passa, en veritat, molt bones nits.” Torna l’Advent: enmig de tots els entrebancs, les contradiccions i els aparents carrerons sense sortida, anem cap a Déu perquè Déu ve cap a nosaltres: aquesta és la font de la nostra esperança vigilant. Torna l’Advent, i només serem sembradors d’esperança si primer la vivim al nostre cor. I hem de posar la nostra esperança en les promeses de Crist: que no ens deixarà orfes, que serà sempre amb nosaltres, que ens envia contínuament el seu Esperit Sant. Hem proclamat l’evangeli de S...

Solemnitat de Crist Rei 22/11/15 Al Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, a ambdós costats del cap de Crist, hi apareixen les lletres Alfa i Omega, és a dir la primera i la darrera de l’alfabet grec, indicant –com diem a la Vetlla Pasqual a l’hora de beneir el ciri- que Crist és el principi i el fi de totes les coses. Per a moltes persones que vivien en l’edat mitjana a Taül i que contemplaven aquell Pantocràtor ple de color, entre la llum rutilant dels ciris, probablement aquestes lletres, si no els les explicaven, no els deien res i avui –si no se’ls explica- tampoc no diuen res a moltes persones que visiten aquesta bellíssima església romànica o veuen les pintures originals al MNAC. Què vol dir que Crist és principi i final? Per la mentalitat antiga posar una paraula al principi i al final vol dir que tot el que hi ha en l’interior queda ple d’aquell concepte. Aquesta eucaristia la comencem en el seu nom i l’acabem també en el seu nom. I en una oració de la missa diem: “Senyo...

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15 L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.   I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?   Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per compl...

Comunicació del director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel en rebre la noticia del nomenament del nou Arquebisbe de Barcelona 6/11/2015 Benvolguts radiooients, El Papa Francesc ha acceptat la renúncia de l’Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Lluís Martínez Sistach. El succeirà el bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño, Juan José Omella. Ja hi haurà temps per fer valoracions del pontificat del Cardenal Lluís a l’Arxidiòcesi Metropolitana de Barcelona. Permeteu que ara, simplement, evoqui alguns records personals. Lluís Martínez Sistach és fill de Barcelona. Ha estat, després de molts anys, el primer bisbe nascut a   la Ciutat Comtal. L’anterior bisbe barceloní de naixença va ser el Cardenal Casañas que va morir l’any 1908, fa més de cent anys. Aquest origen i el seu treball parroquial i docent fa que molts l’hàgim conegut de jove. Personalment el recordo com a professor de Dret Canònic a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, avui Facultat de Teologia de Catalun...

Diumenge XXXII de durant l'any (8/11/2015) Quantes viudes coneixem? Certament més que vidus, perquè les dones solen adaptar-se més a les pèrdues i a les circumstàncies i tirar endavant, malgrat tot. La vídua de Sarepta es troba en una situació límit: no sola ha perdut el marit i la hisenda, sinó que està disposada fins i tot a perdre la pròpia vida i la del seu fill. Quantes dones hi ha avui al món en aquestes tràgiques circumstàncies: mares que es desviuen perquè no morin de fam els seus fills, mares que han de cuinar fins el que no es veu; mares que tenen els seus fills malalts i el remei no arriba, mares soles que diuen: “Ja no puc més!.” I tot d’una apareix en escena el profeta que sembla que encara forci més la situació quan li demana a la vídua que doni de la seva pròpia pobresa. I la dona, dòcil contra tota lògica, fa el que li demana i es produeix el miracle. Quantes vegades també a les nostres comunitats cristianes que hem patit tantes pèrdues ens veiem obliga...