Aprendre de les catàstrofes

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15

L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.  I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?  Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per completar el trencaclosques.

L’ evangeli d’avui està ambientat a la Muntanya de les Oliveres, dos dies abans de la Passió a l’hora baixa.  Des del cim es domina Jerusalem. En primer pla de la Ciutat Santa hi ha el Temple, un conjunt d’edificis d’uns cinc-cents metres, ferms com alcàssers i bonics com la imatge profètica del paradís. Jesús anuncia que tot aquell conjunt harmoniós se n’anirà en orris uns anys després. I aquesta destrucció previsible li permet al Mestre-que sent també proper el seu final- parlar als seus deixebles de la commoció que hi haurà a l’Univers a la fi del temps. Jesús parla amb estil apocalíptic, ple de simbolisme, seguint la manera d’expressar de la cultura religiosa del seu temps. Unes imatges que no s’han de prendre al peu de la lletra, però que sacsegen les consciències. Jesús parla de catàstrofes. De les catàstrofes també n’hem d’aprendre per entendre la caducitat de les coses terrenes i la nostra contingència. Els atemptats, alguns d’ells suïcides, de París, divendres a la nit, han deixat una estela de morts i de desolació... Una nova catàstrofe civil provocada pel fonamentalisme: Quant dolor absurd i evitable!

“Vindrà el Fill de l’Home”, una expressió manllevada del llibre del profeta Daniel; el Fill de l’Home és Jesucrist, que és humà i diví alhora, i vindrà per reunir els seus elegits, és a dir tots els homes i dones que estem cridats a ser germans en una família eterna. El Fill de l’Home ve per portar a plenitud la història humana establint definitivament el Regne de Déu on no hi haurà dolors, ni crits ni llàgrimes... Per tant, en el fons d’aquest ensenyament, hi batega un missatge d’esperança: la figuera que brota cada primavera és signe que la vida venç la mort aparent de l’hivern. Aquesta pàgina de l’evangeli ja va alimentar l’esperança en els dies difícils de les primeres generacions cristianes, perseguides, i l’ha alimentat en tants altres moments de la història fins ara mateix.

L’hora de la fi del món no la sap ningú. Al llarg de la història hi ha hagut profetes de calamitats, persones i grups religiosos que l’han anunciat amb precisió: totes han fracassat. L’hora només la sap el Pare. Una manera de dir que el futur no ens pertany i que hem de viure amb intensitat el moment present obert sí, a l’esdevenidor: “No us deixeu robar l’esperança!” diu el Papa Francesc.

 A l’eucaristia la terra toca el cel, és l’anticipació joiosa del Regne que ha de venir i que nosaltres hem de preparar amb confiança dia darrera dia, malgrat totes les maltempsades de la història, les ànsies de poder i els fanatismes folls. Ella alimenta la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem, units, cap a un cel nou i una terra nova, portats a plenitud.

Maria no va perdre l’esperança ni en els moments més difícils. L’anunci de l’àngel en la seva jovenesa va ressonar sempre a les oïdes del seu cor, especialment en els moments més difícils: “Assossega’t Maria, l’Esperit Sant vindrà sobre tu i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”.