Elogi de la vídua

Diumenge XXXII de durant l'any (8/11/2015)

Quantes viudes coneixem? Certament més que vidus, perquè les dones solen adaptar-se més a les pèrdues i a les circumstàncies i tirar endavant, malgrat tot.

La vídua de Sarepta es troba en una situació límit: no sola ha perdut el marit i la hisenda, sinó que està disposada fins i tot a perdre la pròpia vida i la del seu fill. Quantes dones hi ha avui al món en aquestes tràgiques circumstàncies: mares que es desviuen perquè no morin de fam els seus fills, mares que han de cuinar fins el que no es veu; mares que tenen els seus fills malalts i el remei no arriba, mares soles que diuen: “Ja no puc més!.”

I tot d’una apareix en escena el profeta que sembla que encara forci més la situació quan li demana a la vídua que doni de la seva pròpia pobresa. I la dona, dòcil contra tota lògica, fa el que li demana i es produeix el miracle. Quantes vegades també a les nostres comunitats cristianes que hem patit tantes pèrdues ens veiem obligats a dar de la pròpia pobresa per un bé millor! I quan un és capaç de donar generosament, malgrat l’aparent o real indigència, Déu obra el miracle.

La vídua pobra de l’evangeli, en contrast amb els mestres de la llei que es feien veure, dóna discretament la seva almoina al Temple. Però el seu gest no passa desapercebut a Jesús que en fa una lliçó de vida. Jesús era sensible a la situació de les viudes del seu temps, força desprotegides (recordem la vídua de Naïm) i hi veia també probablement reflectida la situació vital de la seva Mare.

Cal que siguem capaços d’afinar la nostra mirada i siguem capaços de detectar tanta generositat com hi ha en tants cors malgrat les ferides del temps i de la vida. D’altra banda quina riquesa són les vídues a les nostres comunitats! N’hi ha moltes a les nostres parròquies, encara que no en parlem gaire. Als Equips de Matrimonis de la Mare de Déu les dones que han perdut el marit continuen essent convocades habitualment a les reunions i hi participen fructuosament, perquè des de la seva fe, l’espòs continua invisible però present al seu costat.

El salmista lloa a Déu que fa justícia els oprimits, que dóna pa als afamats, que deslliura els presos, que dóna la vista als cecs... I quan cantem aquestes lloances prenem consciència que ens demana que siguem nosaltres mateixos -sigui quin sigui el nostre estat, casats, vidus, consagrats o celibataris- els qui l’ajudem a fer aquestes obres admirables.

Divendres passat vam viure una circumstància històrica al nostre Arquebisbat: es va fer públic que el Papa Francesc havia acceptat la renúncia del Cardenal Lluís Martínez Sistach a la Seu de Barcelona i que el nou Arquebisbe seria a partir del dia de Sant Esteve, monsenyor Joan Josep Omella, bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño. Donem gràcies a Déu pels onze anys llargs de ministeri del nostre Arquebisbe Lluís a Barcelona, per tots els fruits que se n’han derivat, i demanem que l’Esperit Sant il·lumini amb la seva gràcia el nou arquebisbe electe. Ell ha dit que no venia a imposar res si no a escoltar tots i des del principi ja ha fet referència als més pobres i necessitats. Els qui coneixen la seva trajectòria afirmen que serà un bisbe a l’estil del papa Francesc. Que ell confirmi la nostra fe.