Jaume Aymar i Ragolta

Sonet monorim  a Anna Aymar  Urizio el dia del seu bateig Sant Jeroni de la Murtra, 25 de juny de 2016 Jaume Aymar i Ragolta Tinc una nebodeta que es diu Anna filla del Josep i la Cristiana per part de mare és italiana i la nostra nissaga és catalana. Té soneta i també bona gana somrient allunya la tristesa vana: als pares la vida els fa jovençana de lluny els avis canten una nana. Què és el que el teu silenci ens demana? Que t’acompanyem bé sense galvana i et donem ben fort la mà per l’andana. Déu vol que creixis robusta i sana ens ho diu net el so de la campana: nena des d’avui ja ets cristiana!

Diumenge XIII de durant l'any Avui l’evangelista Lluc ens presenta Jesús fent camí, decidit, cap a Jerusalem convidant nous deixebles, els samaritans. Els jueus consideraven els samaritans aliens en raça i en religió: eren veïns odiats. Els pelegrins defugien la terra de Samaria. Però Jesús no fa diferències i vol incorporar també els samaritans al seu projecte, al Regne. A Samaria segons tradició havia estat enterrat Joan Baptista. Recordem el seu diàleg amb la dona samaritana. El Mestre -amb la seva divina previsió- envia missatgers a preparar-li el camí. Els samaritans l’haurien acollit de bon grat, però els missatgers van tergiversar l’anunci i van dir, equivocadament, que Jesús anava a Jerusalem a prendre el poder i per tant ara no volen acollir-lo. Evidentment aquesta no era la intenció de Jesús: ell havia vingut a servir i a lliurar la vida. I encara Jaume i Joan, “els fills del tro” impetuosos i responsables d’haver frustrat els plans de Jesús, volen aniquilar aquells...

Homilia diumenge   XII de durant l’any 19/06/2016 L’evangeli d’avui ens presenta Jesús pregant en un lloc apartat. Els deixebles eren a prop. Aquest no era un fet aïllat: Jesús pregava així sovint, en solitud i en silenci. I ens preguntem: tenia necessitat de pregar? per qui pregava el Senyor? Sant Cebrià un de un dels grans personatges de l'església llatina dels primers segles, ens dóna una resposta: pregava no per a ell si no per nosaltres i els nostres mancaments.  I no sols per nosaltres, Cebrià ens recorda que el mateix Jesús diu “no prego només per a ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.” O sigui que Jesús, en pregar, compta també amb cada un de nosaltres. Es refia de nosaltres. Ens dóna confiança que la nostra oració autèntica està cridada a  ser sostenible en el temps i que d’altres vénen i vindran després de nosaltres. I l’horitzó d’aquesta pregària missionera és la unitat: “que siguin u...” Aquesta manera de pregar del Senyor i...

  Diumenge XI del temps ordinari Aquesta pàgina de l’evangeli segon Sant Lluc es especialment tendra i il·lustra molt bé l’Any de la Misericòrdia que estem celebrant. Jesús no refusa la invitació del fariseu Simeó i menja a casa seva. En el món jueu anar compartir àpat era establir una relació molt ferma, de comunió, entre els comensals. Si Jesús fos un zelota, un guerriller, un fanàtic, probablement no hauria acceptat...  Però també en la primitiva comunitat hi havia fariseus que van acabar fent-se cristians. El mateix Sant Pau era fariseu i també perseguidor i va esdevenir apòstol dels gentils... Jesús no tem d’acceptar alhora la invitació d’un fariseu ric i pel que sembla una mica mal educat i tampoc no tem d’acceptar la proximitat d’una dona que era assenyalada pel dit per la seva vida, una dona que el toca, li renta els peus i l’ungeix. Aquesta escena és paral·lela a la de la pregària del fariseu i el publicà, l’un, orgullós dona gràcies perquè no és com els altre...

Tant l’evangeli com la primera lectura d’avui presenten una situació humana    molt dolorosa, límit: la mort d’un fill abans que els seus pares.   No hi ha nom en les nostres llengües per designar aquesta situació que sembla que la naturalesa no ha previst. Una dona que perd el marit és una vídua, un   fill que perd els pares és un orfe... Però no tenim una paraula per designar la situació vital d’uns pares que han perdut el seu fill. Hem d’usar tota una frase. I encara en el cas de l’evangeli és un fill únic d’una mare vídua. Una mare que, per cert, no diu cap paraula: nomé plora. Devia ser inevitable que Jesús pensés en situació de la seva mare, Maria quan ell faltés. En efecte, Jesús va morir encara jove, i la seva mare Maria, sembla ben clar que era una vídua. Un dia el filòsof Albert Camus passejava amb un amic per Argèlia  per un carrer prop del mar. De sobte es van trobar amb una acumulació de gent. A terra jeia el cadàver d’un nen àrab desfigurat...