domingo, 26 de junio de 2016

Fesomia del deixeble

Diumenge XIII de durant l'any

Avui l’evangelista Lluc ens presenta Jesús fent camí, decidit, cap a Jerusalem convidant nous deixebles, els samaritans. Els jueus consideraven els samaritans aliens en raça i en religió: eren veïns odiats. Els pelegrins defugien la terra de Samaria. Però Jesús no fa diferències i vol incorporar també els samaritans al seu projecte, al Regne. A Samaria segons tradició havia estat enterrat Joan Baptista. Recordem el seu diàleg amb la dona samaritana. El Mestre -amb la seva divina previsió- envia missatgers a preparar-li el camí. Els samaritans l’haurien acollit de bon grat, però els missatgers van tergiversar l’anunci i van dir, equivocadament, que Jesús anava a Jerusalem a prendre el poder i per tant ara no volen acollir-lo. Evidentment aquesta no era la intenció de Jesús: ell havia vingut a servir i a lliurar la vida. I encara Jaume i Joan, “els fills del tro” impetuosos i responsables d’haver frustrat els plans de Jesús, volen aniquilar aquells samaritans i Jesús els reprèn i se’n van a una altra aldea també samaritana (Rius Camps). Jesús alliçona els tres personatges que es troba en el camí que també són samaritans:
Al qui el vol seguir “vagi on vagi”, Jesús li respon que el seus seguidors han d’estar disposats a viure la intempèrie i per tant que seran vulnerables.
Al qui li posa l’excusa raonable d’enterrar el seu pare, Jesús li dóna una resposta que en la nostra mentalitat d’avui ens costa d’entendre. Els experts ens diuen que el verset “deixa que els morts enterrin els seus morts” cal interpretar-lo des de la consideració evangèlica d’allò que és la mort i la vida. Encara avui en la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences, hi ha gent que pensem que és viva i en realitat és morta i gent que creiem que és morta i, en canvi és viva. Dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble es diu a l’Alcorà: “no digueu que són morts perquè viuen” i en canvi els qui no escolten la revelació es diu que són morts (Abdelmumin Aya).
Al qui es vol acomiadar dels de casa –una excusa ben raonable- Jesús l’invita a no quedar-se ancorat en el passat, amb nostàlgia i a solcar el camp mirant endavant.
Els primers deixebles van viure allò que representa el seguiment: plens de goig, renunciant a tot com Eliseu darrera les petjades d’Elies, alegres en la seva consagració, com hem escoltat en el salm, lliures segons l’esperit, com hem sentit en la segona lectura (Gomà).
Per ser deixebles no podem tergiversar el missatge de Jesús i viure la lògica del poder. Hem de ser capaços de compartir la sort de tants germans que viuen a la intempèrie. Hem de viure la vida dels ressuscitats sense estar ancorats ni ser nostàlgics d’un passat que no tornarà. Són criteris que avui ens poden ajudar en la delicada comesa d’emetre el nostre vot.

L’eucaristia és l’aliment dels pelegrins. Pelegrins de terra endins. Com cantàvem: “no tenim barreres de raça o de nació/som només un poble, poble del Senyor”

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.