Unció amorosa

 

Diumenge XI del temps ordinari

Aquesta pàgina de l’evangeli segon Sant Lluc es especialment tendra i il·lustra molt bé l’Any de la Misericòrdia que estem celebrant. Jesús no refusa la invitació del fariseu Simeó i menja a casa seva. En el món jueu anar compartir àpat era establir una relació molt ferma, de comunió, entre els comensals. Si Jesús fos un zelota, un guerriller, un fanàtic, probablement no hauria acceptat...  Però també en la primitiva comunitat hi havia fariseus que van acabar fent-se cristians. El mateix Sant Pau era fariseu i també perseguidor i va esdevenir apòstol dels gentils... Jesús no tem d’acceptar alhora la invitació d’un fariseu ric i pel que sembla una mica mal educat i tampoc no tem d’acceptar la proximitat d’una dona que era assenyalada pel dit per la seva vida, una dona que el toca, li renta els peus i l’ungeix. Aquesta escena és paral·lela a la de la pregària del fariseu i el publicà, l’un, orgullós dona gràcies perquè no és com els altres homes, l’altra ni gosa aixecar la mirada cap a Déu. Allí el tema de la paràbola és la humilitat i aquí el rerefons és l’amor que va tan unit a la humilitat, perquè si no som humils difícilment estimarem i encara més difícilment ens deixarem estimar.

El fariseu representa aquells cristians, potser nosaltres mateixos, que sovint complim, sense estimar. Ja fem, ja venim a missa, ja responem, potser fins i tot ja fem almoina, ens comprometem... però ens falta posar-hi el cor, ens manca entusiasme.

Sant Lluc, discretament no diu el nom de la dona, que la tradició ha identificat amb Maria Magdalena. No ens consta. En qualsevol cas és una dona que manifesta amb gran èmfasi la seva conversió. També nosaltres solem trobar exagerats els conversos i sovint ens molesten amb el seu zel. Som massa selectius!  

El llibre de Samuel explica la conversió del rei David. Sobre la seva confessió: “He pecat contra el Senyor”, anys després es va compondre el salm Miserere, el “compadiu-vos de mi Senyor, vos que estimeu tant.”

Jesús explica a Simó la paràbola dels qui deuen. El poble jueu la comprenia per intuïció perquè en la seva llengua vernacla el pecat era anomenat deute. Simó es creia que devia poc, la pecadora sabia que devia molt.

La carta de Sant Pau als cristians de Galàcia ens parla del que tècnicament s’anomena la justificació, que vol dir que no passem de la situació de pecador a la d’amic de Déu pel nostre propi esforç sinó per la gràcia de la redempció de Crist. Hem començat l’eucaristia demanant perdó pels nostres pecats. Allò que traduïm per pecat, literalment és  equivocació, és errar el blanc, és una transgressió negativa. I si som humils ens adonarem que cada dia ens equivoquem més vegades que no pas ho encertem. I el “perdó dels pecats” és l’alliberament, allò que diem “salvació” és la seguretat davant qualsevol  possible perill o damnatge: “ans deslliureu-nos de qualsevol mal”, diem al parenostre.

Aquesta setmana el nostre Arquebisbe ha fet una conferència a una tribuna pública per parlar d’economia des dels valors del cristianisme. Alguns diran: com és que el bisbe accepta d’anar a un hotel de luxe, a parlar a unes persones benpensants d’alta posició, pagant un preu alt per l’entrada? Fa uns dies el mateix arquebisbe va presidir el jubileu dels sense sostre a la Mercè, gent molt humil, s’hi va atansar, els va tocar... el bon cristià i el bon pastor, ha de ser, hem de ser profundament integradors. Tractar tots per igual, com a persones, sabent que qui ha viscut la profunda experiència de demanar  perdó i de sentir-se perdonat, sempre estimarà molt més.