domingo, 19 de junio de 2016

Abnegació

Homilia diumenge  XII de durant l’any 19/06/2016

L’evangeli d’avui ens presenta Jesús pregant en un lloc apartat. Els deixebles eren a prop. Aquest no era un fet aïllat: Jesús pregava així sovint, en solitud i en silenci. I ens preguntem: tenia necessitat de pregar? per qui pregava el Senyor? Sant Cebrià un de un dels grans personatges de l'església llatina dels primers segles, ens dóna una resposta: pregava no per a ell si no per nosaltres i els nostres mancaments.  I no sols per nosaltres, Cebrià ens recorda que el mateix Jesús diu “no prego només per a ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.” O sigui que Jesús, en pregar, compta també amb cada un de nosaltres. Es refia de nosaltres. Ens dóna confiança que la nostra oració autèntica està cridada a  ser sostenible en el temps i que d’altres vénen i vindran després de nosaltres. I l’horitzó d’aquesta pregària missionera és la unitat: “que siguin u...” Aquesta manera de pregar del Senyor il·lumina també la nostra  manera de pregar: en solitud i silenci. I li dóna contingut: a la pregària caldrà tenir també presents els qui s’incorporen a l’Església, les joves generacions de cristians. I cal pregar intensament per la unitat entre tots. Els cristians som homes i dones cridats a afavorir la unitat.
A la llum d’aquest desigs fervents del Senyor, podem comprendre la segona part de l’evangeli d’avui. És important saber qui són els destinataris de la missió i què pensen (“qui diu la gent que sóc jo?) I és fonamental també saber què pensen els deixebles perquè són els seus col·laboradors immediats (i sovint entre ells no hi havia unitat). En aquest sentit, el reconeixement de Pere és molt valuós: “Tu ets el Messies, l’Ungit de Déu”. Però era una confessió encara prematura, perquè el messianisme de Jesús, no era triomfant com esperaven sinó que es traduiria en el seu lliurament abnegat. És a dir no n’hi ha prou amb confessar-lo de paraula: caldrà l’abnegació de tots. És el testimoni més eloqüent.
La causa de l’evangeli és una causa comunitària que està per damunt de les diferències de nacionalitat, de condició social: “ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona...” ha dit l’apòstol.
Per tant, com més aprofundim quotidianament en la solitud i el silenci personals –com feia Jesús- més descobrirem el fonament de la unitat per la qual  el Senyor prega ferventment. Més nostra farem la seva pregària.
Com més aprenguem a escoltar les persones, conèixer els seus anhels profunds, descobrir les seves legítimes aspiracions, assaborir el misteri que cada ésser humà duu en el seu interior, més estarem en condicions d’encertar la nostra missió. En som ben conscients: avui hi ha en la nova generació una altra manera de raonar, de sentir, de treballar, de comunicar-se, de celebrar, de fer festa... I som conscients també que no en sabem prou. Intentem comprendre els joves però ens cal aprendre el seu llenguatge.
Enguany celebrem el setè centenari de la mort del beat Ramon Llull.  Aquell savi i missioner universal partia sempre de la creença dels seus destinataris. Tot i ser cristià o precisament per això, Llull estimava i comprenia el pensament àrab i respectava els seus sistemes avançats, usava la lògica dels científics àrabs, la seva simbologia, àlgebra i raonaments. Ell parlava correctament diverses llengües i va fundar una escola de missioners. I si els seus destinataris no comprenien els seus conceptes filosòfics, els expressava en versos alegres.
Anem a celebrar el memorial del Senyor. Tornem a passar pel cor el seu lliurament per a nosaltres i per a tots. Una entrega joiosa que alimenta la nostra fe i ens estimula a donar-ne testimoni abnegat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.