La resposta del Cel

Tant l’evangeli com la primera lectura d’avui presenten una situació humana  molt dolorosa, límit: la mort d’un fill abans que els seus pares.  No hi ha nom en les nostres llengües per designar aquesta situació que sembla que la naturalesa no ha previst. Una dona que perd el marit és una vídua, un  fill que perd els pares és un orfe... Però no tenim una paraula per designar la situació vital d’uns pares que han perdut el seu fill. Hem d’usar tota una frase.

I encara en el cas de l’evangeli és un fill únic d’una mare vídua. Una mare que, per cert, no diu cap paraula: nomé plora. Devia ser inevitable que Jesús pensés en situació de la seva mare, Maria quan ell faltés. En efecte, Jesús va morir encara jove, i la seva mare Maria, sembla ben clar que era una vídua.

Un dia el filòsof Albert Camus passejava amb un amic per Argèlia  per un carrer prop del mar. De sobte es van trobar amb una acumulació de gent. A terra jeia el cadàver d’un nen àrab desfigurat, sagnant: l’havia aixafat un autobús. La mare cridava, el pare restava astorat. El jove Camus es va retirar unes passes del grup, va mostrar al seu amic el cel blau, i assenyalant-lo amb l’índex li va dir: “Mira el cel no contesta”.  Aquesta simple frase resumeix el drama d’una sensibilitat i de tota una literatura existencialista marcada per l’enigma més inexplicable.

Tots davant la mort d’un jove ens sentim sotraguejats i interpel·lats. Jesús ens dirà que davant d’aquesta situació límit també mirem el cel. No solament la volta que ens aixopluga sinó el cel a la terra, aquell que hi ha enmig de nosaltres. Quantes vegades trobem anticipacions d’aquest cel. No assistim a miracles de resurrecció física, però hem trobat exemples de pares que fins i tot davant de la mort del fill, han reaccionat amb fe i esperança. Recordo el cas de la mort de dos joves excursionistes de Santa Perpètua de Mogoda. La celebració eucarística va ser enmig d’un dol immens, però serena, amb testimonis de fe i esperança en la resurrecció de la carn. En sortir, entre la gent, vaig poder abraçar la mare. Les seves paraules em van emocionar: “em sembla que avui hem sembrat”, em va dir. Aquella mare no parlava del seu dol immens, es referia al testimoni d’uns pares i germans que havien posat tota la seva esperança en Jesús Ressuscitat. I això, en uns moments com aquells, arriba a tots creients i a no creients. Us convido també a que llegiu la carta dominical del nostre arquebisbe. És entranyable. Parla d’un miracle ben real i emocionant.

Ara, en resar el Credo, expressarem novament la nostra fe en la resurrecció de la carn. Que aquesta fe ens ajudi a donar una resposta vital, ressuscitada, fins i tot a aquelles situacions que, humanament no semblen tenir-ne. I que ens hi ajudi la celebració de l’eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del Senyor.