Jaume Aymar i Ragolta

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni Sant Jeroni de la Murtra, 30 de setembre de 2016 Dels quatre pares de l’Església llatina: Agustí, Ambrosi, Gregori i Jeroni, aquest darrer fou l’únic que no va ser bisbe. Nascut cap al 340 a Stridó, una ciutat desapareguda en un lloc proper a l’actual Croàcia o Eslovènia, va estudiar a Roma i es va apassionar amb els clàssics pagans que aprenia de memòria i que copiava. Als 19 anys se’n va anar a Trèveris, una gran ciutat (a l’actual Alemanya) amb l’afany d’aconseguir un lloc en l’administració, però allà se li va revifar la fe cristiana fins al punt que va decidir fer-se monjo. Se’n va anar a Antioquia hi allí va tenir la visió del tribunal del cel que li deia que ell no era cristià sinó ciceronià. A partir d’aquell moment Jeroni es va endinsar en el desert de Síria i va dedicar la seva vida a l’estudi de la Bíblia a partir dels textos hebreus.  Va ser ordenat de prevere als quaranta anys, per tant era ja una vocació madura. Quan va ...

Llàtzer i Epuló Aquesta és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer. Un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?  Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics. se situa en la mateixa línia. En algunes pintures romàniques hi apareix el pobre Llàtzer, cobert de nafres. D’aquí deu venir la frase catalana “semblava un sant llàtzer” quan una persona estava plena de nafres. I el nom d...

Homilia Diumenge XXV de durant l’any (18/11/2016) Es estrany el dia que els mitjans de comunicació no ens parlen d’algun cas de corrupció o de mala administració dels recursos econòmics. El comentari és recurrent: “no hi ha un pam de net”. Però no podem oblidar que el pensament social de l’Església, basat en l’evangeli i en la tradició, dóna també una resposta a aquests abusos. Tot el capítol 16 de l’evangeli segons Sant Lluc transparenta una idea fonamental: els béns dels quals disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem, no sols en profit propi si no també dels necessitats. Un amic, cristià militant, em deia “fixa’t que en aquest món som masovers”. L’expressió em sembla exacta: som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc dels béns que tenim, perquè hem nascut despullats i despullats morirem. Com diu expressivament el papa Francesc: “a la m...

Homilia de la setmana XXIV de durant l'any (11/09/16) En aquest Any de la Misericòrdia, l'Evangeli d'avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà i busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda i la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu.  Ja no és l'home que busca Déu: és Déu que surt a l'encontre de l'home, de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor i l’alegria de la mestressa de casa, és l’alegria de Déu i dels seus àngels.  Per això Jesús s’atansava als cobradors d’impostos –moltes vegades corruptes- i altres pecadors i menjava amb ells. Jesús vol menjar també amb cada un de nosaltres, això és l’Eucaristia: “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, ...

Homilia. Diumenge XXIII de durant l’any Un dels set dons de l’Esperit Sant, el que s’esmenta en primer lloc, és el do de la saviesa. Saviesa ve d’assaborir, de gustar. Només podem assaborir quan vivim a poc a poc. En un món que confon el ràpid amb el millor, avui molts fan l’elogi de la lentitud. El tracte amb les persones, amb els animals, amb les coses vol temps, demana una certa lentitud. Els arbres no creixen estirant-los les branques, si no per dinamisme interior. Tots demanem ésser tractats a poc a poc, amb respecte i delicadesa. Quan anem de pressa ens perdem moltes coses i no ens adonem del que tenim entre mans... Ens ho ha recordat la primera lectura: “si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?” També en la mateixa línia, al salm hem demanat: “ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. Comptar els dies vol dir ...