Pèrdues i troballes

Homilia de la setmana XXIV de durant l'any (11/09/16)

En aquest Any de la Misericòrdia, l'Evangeli d'avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà i busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda i la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu.  Ja no és l'home que busca Déu: és Déu que surt a l'encontre de l'home, de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor i l’alegria de la mestressa de casa, és l’alegria de Déu i dels seus àngels. 

Per això Jesús s’atansava als cobradors d’impostos –moltes vegades corruptes- i altres pecadors i menjava amb ells. Jesús vol menjar també amb cada un de nosaltres, això és l’Eucaristia: “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Apocalipsi, 3,20). I aquells que s’havien allunyat del bé intuïen que en Ell es trobava la Salvació: una nova manera de viure i d’estimar en plenitud, una vida nova. No els feia res les enraonies dels fariseus i els mestres de la llei.

Em pregunto avui, ara i aquí, si tinc aquest cor misericordiós d’anar a la recerca del que s’ha perdut, aquest zel d’anar a trobar els allunyats de l’Església, de cercar aquells que per mil motius s’han deixat emportar per la riuada de la frivolitat o d’un viure superficial, corrupte o buit.

La nostra vida està feta de pèrdues i troballes. Tota pèrdua sol comportar un dol, tota troballa és un motiu de joia. Amb els anys anem perdent la salut, de vegades perdem els béns o la feina, d’altres perdem a persones estimades, d’altres veiem que membres volguts s’allunyen de la nostra comunitat. La vida ens va despullant de tot, com un arbre a l’hivern... Però Jesús ha vingut a tornar-nos la salut del cos i de l’ànima, ens ha promès el cent per un si estimem de debò i ens ha promès a tots el regal més gran: la vida eterna. I cal que nosaltres  propaguem aquest anunci joiós que es diu evangeli.

Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer. Quin goig quan ens retrobem amb persones que fa temps que no veiem!  Aquella abraçada és una anticipació de l’eternitat. El cel serà un gran retrobament. Com la del pare amb el fill pròdig que torna, per fi a casa.

Els processos són llargs. Els processos personals i també els col·lectius. Avui preguem especialment per Catalunya, pel seu present i pel seu futur. En l’any del centenari de la mort del doctor Torras i Bages, el nostre patriarca espiritual, demanem amb les seves mateixes paraules a la Mare de Déu de Montserrat: “feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu”. I com feia el poeta Carles Fages de Climent, pregant al Crist de la tramuntana:  “mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”.