Assaborir la vida

Homilia. Diumenge XXIII de durant l’any

Un dels set dons de l’Esperit Sant, el que s’esmenta en primer lloc, és el do de la saviesa. Saviesa ve d’assaborir, de gustar. Només podem assaborir quan vivim a poc a poc. En un món que confon el ràpid amb el millor, avui molts fan l’elogi de la lentitud. El tracte amb les persones, amb els animals, amb les coses vol temps, demana una certa lentitud. Els arbres no creixen estirant-los les branques, si no per dinamisme interior. Tots demanem ésser tractats a poc a poc, amb respecte i delicadesa. Quan anem de pressa ens perdem moltes coses i no ens adonem del que tenim entre mans... Ens ho ha recordat la primera lectura: “si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?” També en la mateixa línia, al salm hem demanat: “ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. Comptar els dies vol dir viure fixant-s’hi. Cada dia és com una síntesi de l’existència, llevar-se una naixença, anar a dormir un assaig per a la mort.

Penso en la Isa Solà, aquesta religiosa de Jesús Maria que ha estat assassinada a Haití. Una antiga alumna del col·legi de Sant Gervasi i religiosa de Jesús Maria. Ella sabia que la fam pot portar a qualsevol actuació. Havia portat un centre per amputats i només volia que la recordessin per haver viscut per als altres. Preguem per ella en aquesta eucaristia i donem gràcies a Déu pel seu lliurament.

Jesús a l’evangeli recomana encara dues actituds que són complementàries: aprendre a estimar  i preveure. Aprendre a estimar amb un amor gratuït, abnegat, que va més enllà de l’amor humà. Un amor així no té por d’haver de renunciar, és més la renúncia es fa com allò més natural. L’altra actitud és la previsió explicada en la doble paràbola de la torre i de la batalla. Cal preveure –veure endavant- cal preparar les coses, buscar recursos, simplement perquè no som déus. Això no està pas renyit amb l’obertura a l’Esperit, ni amb l’espontaneïtat.  Quan un viu aquest amor, ja preveu el que l’altra espera de mi.

Tot comentant la carta de Sant Pau a Filemó, el bisbe Joan Carrera escrivia: “l’Església ha de prioritzar l’evangelització de les persones: aquestes, evangelitzades, impregnaran la vida social, de la base al Parlament. Els cristians, eventualment, podran legislar amb sentit cristià. Les lleis, en canvi, no faran cristians. L’apòstol Pau ens ha deixat un exemple clar d’aquesta manera de procedir en situacions de missió. Què més hauria volgut ell que eliminar de l’ordre establert del seu temps l’esclavitud, negació brutal de la paternitat del Déu de Jesús i de la germanor humana. Però calia començar sembrant l’Evangeli. La carta a Filèmon sobre l’esclau Onèsim és un prodigi de lucidesa en aquest sentit, i un model per als cristians d’avui cridats a evangelitzar, és a dir, no a restaurar uns models de vida cristiana que han fet crisi, sinó a tornar a començar”.

Germans, que aquesta eucaristia sigui un tornar a començar.