Jeroni, savi i sant

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni

Sant Jeroni de la Murtra, 30 de setembre de 2016

Dels quatre pares de l’Església llatina: Agustí, Ambrosi, Gregori i Jeroni, aquest darrer fou l’únic que no va ser bisbe. Nascut cap al 340 a Stridó, una ciutat desapareguda en un lloc proper a l’actual Croàcia o Eslovènia, va estudiar a Roma i es va apassionar amb els clàssics pagans que aprenia de memòria i que copiava. Als 19 anys se’n va anar a Trèveris, una gran ciutat (a l’actual Alemanya) amb l’afany d’aconseguir un lloc en l’administració, però allà se li va revifar la fe cristiana fins al punt que va decidir fer-se monjo. Se’n va anar a Antioquia hi allí va tenir la visió del tribunal del cel que li deia que ell no era cristià sinó ciceronià. A partir d’aquell moment Jeroni es va endinsar en el desert de Síria i va dedicar la seva vida a l’estudi de la Bíblia a partir dels textos hebreus.  Va ser ordenat de prevere als quaranta anys, per tant era ja una vocació madura. Quan va morir en tenia 80, per tant podríem dir que va viure tants anys com a seglar, amb el sacerdoci que confereix el baptisme que com a prevere. Mai no és tard per respondre a la crida de Crist. L’any 382 el papa Damas el va cridar a Roma i li va encarregar de fer la traducció llatina de tota la Bíblia. Va ser una bona elecció perquè Jeroni era versat en llengües clàssiques i en l’hebreu que havia après directament de prestigiosos mestres jueus. Va aconseguir de fer el text llatí de la Vulgata que va esdevenir el text oficial de l’Església llatina. Era un home culte. Encara més, era un home savi. Ell podia fer seves les paraules de la lectura que hem proclamat sobre la saviesa: “La prefereixo a ceptres i trons, i comparada amb ella, tinc la riquesa per no res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la bellesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai.” Nosaltres apreciem la salut, apreciem la bellesa, alguns aprecien molt la riquesa... però sabem apreciar la saviesa? La filosofia és l’amor a la saviesa. Avui els estudis filosòfics són posats en qüestió. Però fixeu-vos un diari com La Vanguardia que publica des de fa alguns diumenges una obra filosòfica, si aneu als quioscs a primera hora aquell llibre ja està exhaurit. Notem també l’èxit d’algunes sèries de televisió que tenen com a rerefons la filosofia. Tot això vol dir alguna cosa: les persones tenim fam de la saviesa veritable.

Tornem al nostre patró. Jeroni va dirigir un cercle espiritual de nobles matrones romanes entre les quals Marcela, Paula i Eustoqui. Va parlar als joves, als esposos, a les vídues, als sacerdots. Estava escandalitzat dels abusos i dels vicis del clergat romà de la seva època. Per la duresa amb la qual corregia els defectes de la classe alta va patir enveges i es va sentir incomprès i fins i tot calumniat a Roma i en morir el papa Damas va a decidir allunyar-se d’allí per sempre i se’n va entornar a Terra Santa.

Els seus darrers 35 anys Jeroni els va passar en una gruta, al costat de la cova de Betlem, actualment en el fossar de l’església de Santa Caterina. Aquelles matrones riques que ell havia convertit amb les seves predicacions i els seus consells van vendre els seus béns i se’n van a anar a Betlem. Volien que Jeroni les continués acompanyant espiritualment. Ens hem de fer càrrec del que significava viatjar aquella època. Amb el diner d’aquelles senyores va construir a Betlem un convent per a homes i tres per a dones i una casa per atendre els pelegrins que arribaven de tot arreu del món a visitar el lloc on va néixer Jesús de Natzaret. Paula, companya espiritual de Sant Jeroni va fundar un monestir d’homes i dones i un alberg per a pelegrins. Per tant podríem dir que Jeroni i Paula foren dels primers hostatgers de Terra Santa. Avui en la nostra pregària tindrem ben present Betlem. Sabeu que el govern d’Israel l’ha voltada de muralles i de passos de control per evitar atacs terroristes. Això ha impedit el trànsit lliure dels habitants i ha limitat els intercanvis comercials i ha provocat una gran disminució del turisme que és una de les principals fonts d’ingrés de la ciutat.

Sant Jeroni i els seus companys i companyes van ser, realment, sal de la terra i llum del món.

Aquest any la festa de Sant Jeroni té aquí un relleu especial pel fet que ben aviat, el dissabte 22 d’octubre, farà sis-cents anys que  el mercader Bertran Nicolau va comprar l’antiga casa de la Murtra, prop de Badalona, on es va establir una petita comunitat de jerònims. Nosaltres avui, laics, sacerdots, diaques que estem al vostre servei som hereus d’aquells antics habitants. En fem memòria agraïda, tant del fundador com dels centenars de monjos jerònims que en el decurs de més de quatre segles van viure entre aquests murs. L’experiència poètica Murtredad a la qual després som convidats a assistir de la mà del Javier Bustamante és un homenatge a aquells homes de Déu que romanien aquí mateix tantes hores en solitud i en silenci i també en pregària comunitària.

Encomanem a Sant Jeroni i a Santa Paula aquest antic monestir, els reposants, els residents que estem al seu servei. Que sigui un far especialment per Badalona, per Santa Coloma, per Barcelona. Encomanem-li també les altres murtres que han sorgit per al món. Aquest estiu jo vaig poder visitar la de Chiu-Chiu, al desert de Calama, el més alt i el més fred del món, a més de 2.500 metres d’alçada. Des de les finestres només es veu desert i allà lluny, els Andes. Però amb ulls de fe, el desert esdevé un paradís i el silenci es torna eloqüent. Als qui en tenen cura els vaig dedicar aquest sonet:

Sonet als murtrans de Chiu-Chiu

Lourdes i Pepe bons sentinelles

del silenci de Chiu-chiu guardians

Vetlleu amb afecte els estadants

com fan en el firmament  les estrelles.

El vent suau xiuxiueja cantarelles

els ocells juganers cerquen els pans

I les ovelles belen uns instants

o concert misteriós de meravelles!

Els Andes retallats ara emergint

són com un teló de fons canviant

que a cada hora ens va acompanyant.

I tu Jesús Mestre vas dirigint

aquesta immensa orquestra silent

que fa que el desert sigui eloqüent