domingo, 13 de mayo de 2018

Retrat de la comunitat


Homilia diumenge de l’Ascensió 2018
Estimats germans i germanes.
Avui és la solemnitat de l’Ascensió. Marc evangelista, breu i concís, la resumeix d’una tacada: que “Jesús el Senyor després de parlar-los fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Paraules denses i misterioses. El Senyor se’n va en silenci i es mostra al mateix nivell de Déu Pare. Aquesta absència física anirà acompanyada d’una nova presència en esperit i en veritat. Podria semblar que l’Ascensió és la festa del Déu que puja al cel, que s’allunya. Així ho viuen els apòstols en un primer moment. Es queden mirant el firmament i els àngels els han de fer reaccionar. Però diu un company prevere, que en realitat en aquest moment que Jesús “puja” per estar amb el Pare es produeix alguna cosa diferent: és el cel que baixa fins a la terra per mitjà de l’Església. El Pare sempre present, el Fill en el pa i el vi de l’eucaristia i allò on dos o més ens reunim en el seu nom i l’Esperit Sant que tot ho omple amb la seva gràcia i ens don la força d’estimar. L’Ascensió és en realitat la festa que culmina el descens de Déu en el món. Gràcies a ella el cel –la felicitat, la plenitud- és al nostre abast d’una manera molt propera i quotidiana.
Per Maria, les dones i els deixebles és el final d’una etapa i el començament d’una de nova: és l’hora de l’Església, de la comunitat de batejats. I la resposta al do de Déu és la fe, si la tenim ho veiem tot des d’un altre prisma, som capaços de muntanyes, quan ens falta estem condemnats a viure en la desorientació i la perplexitat.
I quin ha de ser el perfil dels qui formen aquesta Església? Pau des de la presó, privat de llibertat exterior per les seves conviccions, però amb una gran llibertat interior, ens el dissenya detallant com és la vocació del cristià:
Humilitat, mansuetud, paciència, suport recíproc, treball per a la unitat i per la pau. Aquest fora el denominador comú dels apòstols, dels profetes, dels evangelistes, dels pastors o dels mestres. Podem actualitzar cada un d’aquests noms i en el lloc dels apòstols posar els bisbes que són els seus successors i els preveres i els diaques que som els seus immediats col·laboradors. En el lloc dels profetes –tots tenim una missió profètica pel nostre baptisme- posem-hi els qui treballen en llocs de frontera, els missioners els qui es lliuren als altres abnegadament... En el lloc dels pastors els qui acompanyen a d’altres persones en el seu discerniment, els consiliaris, directors espirituals... els mestres avui continuen sent els qui tenen la meravellosa missió de transmetre els coneixements i les vivències... Cal que tots ens preguntem: sóc humil, sóc dòcil, sóc planer, treballo per la unitat i per la pau? Amb el cor a la mà, moltes vegades no és així. Ens entra la supèrbia, la rigidesa, la crítica clerical, la desunió, l’enfrontament...
Encara Jesús a l’evangeli complementa aquest retrat. Els creients farem obres admirables, eradicarem el mal, parlarem llenguatges nous (no solament verbals), serem immunes al mal, serem capaços de guarir. Si no estem fent res d’això és que potser no estem del tot ben arrelats en Ell.
Avui celebrem la setantena Jornada Mundial de las Comunicacions Socials. El papa Francesc ha triat per aquesta ocasió el lema, “«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau”. I en el seu missatge vol oferir una aportació a l’esforç comú per tal de prevenir la difusió de les notícies falses i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat. Un periodisme entès com a servei a tots –en aquest moment estem fent un servei a les persones grans, malaltes o impedides que ens escolten per ràdio. “Un servei especialment a aquells –i són la majoria en el món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies sinó que s’esforci a cercar les causes reals dels conflictes per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació...un periodisme obstinat en indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal”
Paraules ben oportunes, també per al nostre context actual, després d’escoltar els debats parlamentaris.
Que amb una mirada de fe sapiguem descobrir les xàldigues, les espurnes lluminoses, d’aquest cel a la terra.  La setmana que avui comença és òptima per preparar-nos personalment i comunitària per la vinguda de l’Esperit Sant, que com a parròquia celebrarem diumenge vinent a Montserrat. Que ens trobi units en oració.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.