domingo, 6 de mayo de 2018

Accions ordinàries de manera extraordinària



Homilia Diumenge sisè de Pasqua (6/05/18)
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (que us recomano) cita un testimoni veritablement impressionant: el del Cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Văn Thuận que es va passar 13 anys a la presó, 9 d’ells en règim d’aïllament i que va morir a l’exili. El Sant Pare explica a la seva exhortació que aquell bon pastor, quan estava a la presó va renunciar a desgastar-se esperant el seu alliberament. Que la seva opció fou “viure el moment present omplint-lo d’amor” aquell amor de què ens ha parlat Jesús a l’Evangeli i la manera com es concretava era “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. Fins i tot estant a la presó a Văn Thuận li arribava l’eucaristia en capsetes de llumins. Avui hi ha presos privats fins i tot del dret de participar de l’eucaristia, que per als batejats és un dret...vergonya! Però no em refereixo solament a ells: hi ha tantes menes de captivitats! Tantes coses, tants condicionants que limiten la nostra llibertat exterior! Quan sentis la teva llibertat exterior retallada, per l’edat, per les xacres, per la malaltia, recorda aquest bell lema del cardenal presoner: “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”
El filòsof Josep Maria Esquirol en un llibre recent que també us recomano diu que “els gestos amables ja tenen d’entrada la virtut d’excloure els seus oposats: l’abraçada allunya el temor, la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de les celles allunya el mal humor i obre la simpatia; el somriure endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada deixa parlar l’altre” (La penúltima bondat, p. 98)
Ahir a Roma vaig tenir el goig de participar en l’ordenació sacerdotal d’un meu cosí, l’Àngel Miquel. Té 30 anys i ja és un veritable ciutadà del món, nascut a Mèxic s’ha format a Barcelona i a Roma i ha exercitat el seu apostolat a Eslovàquia. Doncs bé, fa uns vint anys que li vaig donar la primera comunió. Aquell dia memorable a mi pràcticament se m’havia esborrat, però ell i els seus pares el recordaven perfectament. Ara crec que ningú ni ell, ni els seus pares, avis i oncles, ni jo mateix podia pensar aleshores que amb els anys l’Àngel també esdevindria ministre de l’eucaristia. Ni que ahir jo i molts d’altres preveres d’arreu del món tindríem el goig d’imposar-li les mans...i la casulla. Déu actua silenciosament. Vosaltres nens i nenes que avui celebreu la vostra primera comunió, penseu un moment, en el dia de demà, què espera Jesús de mi? I quan en el silenci del vostre cor avui li doneu gràcies, digueu-li també: “Jesús sóc aquí vull fer la teva voluntat”.
Aquesta tarda a la Catedral viurem el goig de l’ordenació de tres diaques. Un d’ells, en Quim Sabater, membre actiu de la nostra comunitat. Cristià, pare de família, avi encara jove, home pre-jubilat o ha jubilat del tot, quan vegis aquest candidats prostrats a terra, humilment, en senyal de donació plena, pregunta’t si us plau si el Senyor no et convida també a tu a seguir-lo per “aquesta escondida senda por donde han ido, los pocos sabios que en el mundo han sido”. És el viarany de l’amor.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.