Estimar de debò

Homilia Diumenge XXXI de durant l’any i Sant Carles Borromeu

Moltes vegades els sacerdots ens adrecem als fidels dient-vos: “estimats germans i germanes”. De debò us estimem? O és una formula retòrica?  De vegades diem que per estimar una persona abans cal conèixer-la. Jo penso, en canvi, que tota persona és digna de ser estimada, abans de conèixer-la pel sol fet d’existir. Tots som germans en l’existència. Però a més els qui venim a l’església estem agermanats per una mateixa fe.  I encara per ser membres d’una mateixa comunitat parroquial. És molt més, doncs, el que ens uneix que el que ens pot separar.

L’evangeli d’avui se situa a Jerusalem poc abans de la mort de Jesús. I Ell, el Mestre, està ensenyant als atris del temple.  Els saduceus, els herodians i els fariseus li havien adreçat en públic algunes preguntes malintencionades. I finalment un escriba, un doctor de la llei li fa una pregunta realment important.

Cal dir que els escribes eren els mestres o els guies espirituals del poble. Explicaven la llei de Déu i l’aplicaven a situacions concretes. Havien catalogat centenars de manaments, normes i preceptes... volien codificar moralment tota l’existència dels  humans. I n’estaven una mica farts. Pensem en la nostra societat d’avui que cada vegada està més reglamentada, hi ha més normes, més prescripcions legals... que arriben a afeixugar-nos.

El mestre de la llei era un teòleg i li demana a Jesús pel manament més gran. La resposta de Jesús té dues parts. En la primera cita un dels textos bíblics més coneguts. Tot israelita observant el recita cada dia al matí i al vespre, el té escrit a la porta de casa seva (la mesusà) i fins i tot el porta en les filactèries. Se’l sabien de memòria. Ho hem escoltat a la primera lectura: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. “Sh’ma Israel”, escolta Israel. Maimònides, el gran filòsof jueu de l’edat mitjana, la comenta així: qui parla i a qui? Qui és Israel? Ens imaginem que Israel és el poble d’Israel i no, Israel és una persona concreta, Israel és Jacob. En efecte, al gual de Yabboq (Gènesi 32), Jacob passa tota la nit combatent un àngel, de fet un home, que al final li diu: “Deixa’m marxar”. Jacob li respon: “no te n’aniràs ses donar-me la teva benedicció”. L’àngel (l’home) li contesta: “Aquesta és la meva benedicció. Ja no seràs Jacob, sinó Israel, perquè has combatut els homes i amb Déu i has vençut”. Israel  (Jacob) significa literalment: “el que ha vençut a Déu”.  És una batalla amorosa a dir, que és un rebuig de la passivitat...

En aquest sentit Jesús no li hauria dit res que no sabés. Però Jesús no respon només amb un, respon amb dos manaments: estimar Déu i estimar el proïsme. I encara un d’implícit: estimar-lo com a tu mateix. Realment sabem estimar? Diuen que la mesura de l’amor és estimar sense mesura. Jo m’atreviria dir que cada amor és mesura de l’altre i que estan com encadenats: si no m’estimo rectament a mi mateix, és a dir si no tinc cura del meu cos, dels meus hàbits, no puc estimar bé el proïsme, ni puc estimar Déu.  I amb la ma al cor: no ens estimem prou, ni tampoc no ens estimem bé. Perquè estimar-se vol dir sovint fer una cura d’humilitat. I descansar les hores necessàries, alimentar-nos equilibradament, fer esport, connectar amb la natura...

Fixem-nos en la resposta del mestre de la llei, afegeix una cosa que Jesús no ha dit: que estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades sobre l’altar. La llei de l’Amor està per sobre dels  deures cultuals. I Jesús elogia la fe d’aquell mestre de la llei: “no ets lluny del Regne de Déu”. No és lluny, però encara no hi ets podríem dir, perquè tot  això que dius, ara has de complir-ho.

Anem a celebrar l’eucaristia. Com fer-ho perquè no quedi en una pura celebració ritual sinó que hi hagi una resposta nostra, una resposta vital i encarnada? La única manera és renovar el sí al Pare. Donar-li un sí total, irreversible i sense condicions, a estimar, a deixar-se estimar a fer-se estimar. Aleshores prendrà ple sentit la salutació: “estimats germans i germanes.” Que és alhora salutació i compromís.