Germanor

Homilia diumenge XXXII de dirant l'any

Ja ho hem sentit al començament de la missa: aquest segon diumenge de novembre celebrem la festa de Germanor, una jornada que té com a objectiu ajudar a prendre consciència de la necessitat de col·laborar econòmicament en el sosteniment de l'Església diocesana. Recordo que una persona que va aprendre el català ja de gran, deia que una de les paraules que li agradava més de la nostra llengua era precisament aquesta: germanor.

Amb aquesta finalitat avui, en totes les parròquies i centres de culte de la diòcesi, es fa una col·lecta extraordinària i la nostra Església arxidiocesana fa públics els comptes perquè tots els fidels pugueu valorar l’ús que es fa dels recursos econòmics.

En el dia de Germanor d’enguany, conservem el lema dels darrers anys: «Som una gran família amb tu». Si l’Església és una gran família en la qual tots som necessaris. Ens ho creiem? Potser no del tot. Certament hi ha una diferència: l’Església no es basa en lligams de sang, sinó d’amistat, però de la mateixa manera que en la família hi ha d’haver una comunió de béns, tots els batejats som cridats a aportar el nostre granet de sorra en el sosteniment de l’Església i les seves activitats apostòliques. Cada vegada és més necessari que els cristians ens adonem que l'economia de l'Església és cosa de tots, és el signe de la nostra pertinença. Però com hem escoltat l’evangeli no importa la quantitat sinó la qualitat de l’ofrena. Quantes vegades en el decurs del meu ministeri m’he trobat en vídues com aquesta de què parla Jesús a l’evangeli! Sí que donen una petita quantitat però per elles representa molt. Ahir mateix em vaig trobar pel carrer amb una amiga que és molt gran que camina amb molta dificultat i que no pot pujar a Santa Maria.  Em va dir “avui no et puc donar res”, “no m’has de donar res li vaig dir”, sí però ja saps que sempre que et veig ho procuro fer, va dir i és així.

Dimecres passat aquí mateix celebràvem la memòria del beat Fulgenci Albareda, màrtir, monjo de Montserrat, vinculat a aquesta parròquia de Santa Maria. Ell ho deixava tot en les mans de Déu. I ahir la Sagrada Família acollia la beatificació de 16 màrtirs de la persecució religiosa dels anys trentes: 13 religiosos de les congregacions de Sant Pere Ad Vincula, de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor, de les  Franciscanes dels Sagrats Cors i tres laics. Les Congregacions han comunicat l’alegria de comptar amb germans i germanes assenyalats per la fidelitat, l’amor i l’entrega. Uns testimonis de fe, de caritat i de perdó. Nens, joves i adults trobem en ells, intercessors i guies del nostre camí. Els nous beats transmeten un missatge actual i d’amplitud eclesial. Ho van donar tot amb alegria, fins arribar a donar la seva pròpia vida. En l’any del Sínode dels Joves els nous beats són testimonis eloqüents que presenten una experiència eclesial de fe, de lliurament i de discerniment vocacional.

Avui és també Sant Martí de Tours, tan venerat arreu de Catalunya. Aquell monjo i bisbe que essent catecumen va compartir la seva capa amb el pobre nu, que va resultar ser el mateix Crist. Però hi ha un altre fet de la vida de Martí menys conegut que es troba també en la Llegenda Àuria: ja bisbe un dia de festa, quan anava cap a l’església es va adonar que el seguia un captaire i que anava nu. I Martí li va demanar al seu ardiaca que li donés alguna roba per vestir-se. Com que aquest no es va apressar en obeir l’ordre del seu prelat, Martí va entrar a la sagristia, es va treure la túnica i la va lliurar al pobre i li va aconsellar que se n’anés ràpidament. Una estona després, l’ardiaca, que ignorava el que havia ocorregut, es va atansar al bisbe i li va manifestar que ja era hora de començar la missa. Martí li va respondre: “no puc sortir mentre el pobre romangui nu”: es referia a ell mateix. Com celebrar amb plenitud si hi ha germans nostres que no tenen l’indispensable per viure?

La germanor es tradueix en gestos concrets. Anem a celebrar-la amb el prec que es tradueixi en una veritable comunicació de béns. Crist va compartir el seu do i els germans hem de compartir els nostres béns. El lloc de comunió és la taula on es parteix el pa i es beu el calze.