En el 40è aniversari de la Pasqua del Joao

Homilia diumenge XXX de durant l’any.

Amigues i amics,

avui és el 40è  aniversari de la Pasqua de Joao Tomé Chonze, nascut el 15 d'abril de 1955 a Inhangôma (Mutarara, Moçambic), fill de Tomo Chonze i Saio Castigo Zingüe, va residir en aquest Monestir des del dia de Reis de 1980 al 27 d'octubre de 1984, data de la seva mort. El João havia arribat a la Murtra per recomanació del Pare Jesús Arbolí, prior de la veïna Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, que el va presentar a mossèn Agustí Viñas Reixach, aleshores responsable de la Murtra. Conviure amb ell fou un goig. Joao ens va ensenyar una altra manera de viure la vida. Havia viscut en un règim de quasi esclavatge en una vida on la realitat superava la ficció. Somniava ser sacerdot.  Treballador, va anar superant les barreres lingüístiques i ens va ensenyar a cantar un al·leluia. Parlava i vivia una alegria immensa.  Les seves despulles mortals reposen al claustre, però el seu esperit perviu entre nosaltres també avui en la presència dels cinc africans que  viuen i treballen a la Murtra i que procedeixen de Senegal, de Cameroun, de Gàmbia i de Mauritània...

Teníem a Jesús a prop i només ens en vàrem adonar arran de la seva mort. Oi que de vegades som cecs com el cec de Jericó? Passen persones vora nostre i no ens adonem que és Jesús mateix el qui està passant. A Bartimeu altres li ho han de dir. A nosaltres també. Potser els nostres pastors, els nostres acompanyants... o més aviat ens ho han de dir les persones més senzilles que són al nostre voltant.  Aquell cec, segons l’amic Pep Rius, biblista, no era un desgraciat, si no un molt honorable catedràtic a qui l’ànsia del poder l’havia portat a una depressió profunda. I havia quedat cec. Encara ho diem en la parla popular: no hi ha pitjor cec que aquell qui no hi vol veure.

Potser encegat pels seus coneixements s’ha de refiar d’altres que li diuen que és Jesús el qui està passant. I com la samaritana quan deixa d’aferrar-se al càntic, només quan deixa la capa dels seus coneixements i de la seva intel·ligència (potser artificial, perquè no se li ha transformat en saviesa), quan deixa la capa que tot ho tapa, està en condicions de ser seguidor d’Aquell que és la Llum del món.

Quantes capes hem de deixar per veure-hi clar?