Els pobres ens commouen

Diumenge XIV de durant l'any

Estimats germans i germanes,

A Jesús el commovien les persones pobres. Una vegada va veure una vídua que tirava a la guardiola del temple unes poques monedes i la va posar com a exemple...

Quantes vegades a nosaltres també ens commouen les persones pobres! Els veiem captant o vivint pels carrers, o venent o tocant als passadissos del metro o fent acrobàcies a les cruïlles. Gairebé sempre, si els fem una almoina, ni que sigui mínima, ens responen amb una paraula agraïda i fins i tot una benedicció, un ben dir. Certament que una almoina només és un petit pedaç, que cal treballar per erradicar les causes de la pobresa... però és un signe, és un gest de solidaritat. Fa unes setmanes vaig estar parlant amb un noi senegalès que portava vivint al carrer de Badalona, al Gorg, un mes. Vam explorar un principi de solució. Però encara havia de seguir un temps més al carrer. Quan marxava cap a casa i el veia de lluny pel retrovisor, sentia que el cor se m’esquinçava. Ara ja té sostre, menjar i companyia.

Jesús va assumir la condició de pobre i de pacífic, muntat humilment en un ase, en un pollí un burret jove fill de somera. I no obstant la seva entrada fou aclamada perquè la bona gent descobria en ell una autoritat i una autenticitat que no trobava en els mestres de la llei. Jesús ple d’entusiasme enalteix els senzills. Perquè els senzills tenen un tresor de saviesa, del qual no disposen els savis i els entesos d’aquest món. La saviesa d’haver dormit a la intempèrie. La saviesa d’haver viscut al carrer, la saviesa d’haver-se hagut de buscar la vida.

Ajudar un pobre no cansa. Sant Joan de la Creu escrivia “el alma que anda en amor, ni cansa ni se cansa”. Quan algú actua mogut per l’amor veritable i profund, no experimenta el desgast o l’esgotament habitual. Tot el contrari, hi troba la millor font d’energia i d’entrega. El Pare ho ha posat tot en mans de Jesús i aquesta responsabilitat perviu per mitjà de l’Esperit Sant en nosaltres. Hi ha molt que reposa en les nostres mans.

Com ens dol, en canvi, quan veiem que algú s’aprofita d’un pobre! Com ens dolen, per exemple, els comportaments corruptes envers les persones emigrants. Aquestes actituds sí que ens cansen,  ens irriten ens afeixuguen.

La mística, poetessa i filòsofa Raissa Maritain, personalista, una dona de gran sensibilitat que també va viure la seva condició d'emigrant. El 1893, quan tenia deu anys, els seus pares van decidir emigrar. Volien assegurar el futur de les dues filles, Raïssa i Vera, que resultava difícil a Rússia per la discriminació antisemita. L'objectiu inicial del seu pare era arribar fins a Nova York, però un amic el va convèncer perquè s'establís a París. Aquest nou domicili canviaria la vida Raissa.  A la Ciutat de la Llum, va conèixer el jove Jacques Maritain, ja llicenciat en filosofia, que s'estava preparant per a la carrera de ciències, i tots dos es van comprometre. Tot i això, el 1901, per les dificultats que van trobar en l'ambient d'àrid materialisme i el sempre present determinisme dels seus professors, tots dos cònjuges van estar la vora de la desesperació i el suïcidi. Raïssa no trobava en aquell ambient que es plantegessin qüestions filosòfiques sobre la veritat i el sentit de l'existència. Fins el dia que va arribar la seva conversió a què també va contribuir un altre convers, Leon Bloy, un escriptor de caràcter molt fogós fins i tot violent, per que va trobar un un equilibri el 1889, quan es casa amb Jeanne Molbeck (danesa protestant, convertida per ell al catolicisme) i arriba a la serenitat que necessitava. Avui, després de les mesures d’enduriment cap a l’emigració i els discursos de l'odi, cal prendre consciència que vivim també un materialisme economicista que desconeix la persona i que pot conduir els agents socials que es dediquen als emigrants, a tants nivells, a una veritable desesperació.

Cada eucaristia és una trobada festiva amb el Senyor Ressuscitat. Jesús, s’atansa a nosaltres, ens dona la mà i ens salva de la temptació de la desesperació.