Homilia del diumenge XXXII.
(En el pati de Ramon Paner)
Ramon Maria Schilt
Marimon. El Ramon es deia en realitat Ramon Maria. Aquest era un costum d’algunes
famílies catalanes catòliques. El de posar el nom de Maria al costat del
patronímic. A ell i a la Laia Cardoner, fa molts anys que els vaig conèixer,
però vosaltres, els germans, els nebots, els fills i els nets, fa molts més anys que jo
que el coneixíeu. I avui ens n’heu dit moltes coses. I tots sabeu i tots sabem
que la seva vida, sobre tot en la seva darrera etapa, no fou fàcil ni planera.
En Ramon va començar a venir aquí a la Murtra fa més de trenta anys. I va residir-hi,
i hi va ser voluntari. Em dèieu que els darrers deu anys va fer més d’avi que
no de pare o d’espòs. Potser aquesta és la missió que Déu li tenia confiada:
ésser un bon avi. Amb el Ramon vàrem
viure moments molt joiosos al menjador, a la biblioteca, passejant pel
claustre, fent sortides, celebrant esdeveniments familiars... i, també, moments
molt tràgics. Era el dia 15 d’octubre de 2002, cap a les 15 h. Com que encara
feia bo estàvem dinant, vam sentir dues detonacions prop del monestir. El Ramon
i alguns de nosaltres vam córrer cap a
l’explanada del costat de Badalona, exactament on ara hi ha l’entrada de la vinya.
Hi havia un taxi en flames. Ens va horroritzar veure que el xofer, amb ulleres
fosques, hi estava cremant. Darrera semblava que hi havia l’ampolla de
combustible. Van venir els mossos d’esquadra i els bombers. Aquell home es deia
Joaquim Pérez Cuixart i era un treballador de Santa Coloma de Gramenet. Casat.
Vivien encara els seus pares i em van demanar que celebréssim les seves exèquies
aquí a la Murtra. Aquells dies el Ramon Schilt, estava travessant un moment
personal molt i molt difícil i si a nosaltres ens va impressionar aquella mort,
molt més al Ramon. Com podíem ajudar-lo
a superar aquell moment tan i tan intens! Se’m va acudir al prior de la
Cartoixa, el P. Josep Maria Canals si podien acollir-lo allí. I com un cas
excepcional, m’ho va concedir. El Ramon estava entusiasmat d’aquella anada a la
Cartoixa, fent la mateixa vida dels monjos, com el va ajudar la solitud i el
silenci del Monestir! Anem ara a
celebrar l’eucaristia, fent memòria agraïda de la seva vida i del seu
mestratge. I recordant també la Montserrat Agell i el Martí Botey dels quals vàrem
aprendre també tant...
(A l'església, antic Refetor)
La falta de sentit de la
realitat
L’evangeli d’avui se situa
en el Temple de Jerusalem, mentre els deixebles estan bocabadats mirant la
bellesa del temple, no s’adonen que una vídua pobra tira deu cèntims d’almoina.
Jesús, despert entre adormits és l’únic que se n’adona. Els apòstols, com
nosaltres avui, vivim distrets.
Les noves generacions tenen
moltes qualitats: una immensa majoria dels joves són nets, espontanis, servicials,
generosos... però tots tenen un denominador comú: que van a la seva bola. Per
què? Perquè la realitat no els agrada i es refugien en les xarxes socials. Però
qui ha fabricat els mòbils, les tauletes, els ordinadors, allò que, apocalíptics,
anomenen the black mirrow, la pantalla negra? Ells, no, els adults.
Una bona amiga, la Chus,
presidenta de la Fundació Maria Prats, que aquesta setmana s’ha presentat
públicament a l’Hospitatl de la Santa Creu i de Sant Pau de Barcelona, em deia
fa poc que tots tenim un principi d’autisme. Em va fer reflexionar molt.
D’aquest principi d’autisme abans en dèiem altres noms: nens enaiguats, persones
entotsolades, distretes...En el fons podem dir-li falta de sentit de la
realitat.
Aquesta falta de sentit de
la realitat és de temps immemorial. Com és que els lletrats van dient que el
Messies és el Fill de David? Perquè els
faltava sentit de la realitat. Com és que nosaltres ho anem repetint quan sabem
que Jesús no és realment fill de David si no és d’una manera simbòlica? Com és
que els mestres de la llei adopten un comportament ridícul i no se n’adonen?
Perquè els falta sentit de la realitat. Com és que nosaltres ens quedem més
fixats en les formes que en el fons? Perquè ens falta sentit de la realitat. Com
és que gastem tantes energies en criticar les guerres o les catàstrofes
naturals i no anem a buscar les causes? Perquè ens falta sentit de la realitat.
Estimades germanes i
estimats germans. L’eucaristia té com a centre el més concret que hi pot haver:
un tros de pa i un mos de vi. I en aquest pa i en aquest vi hi ha tota la seva
presència lluminosa.
Quan el Carles Botey i la
Mercè Font van celebrar les seves noces d’or, un cantant, amb gran emoció va
interpretar aquests versos de mossèn Cinto Verdaguer: que formen part de Raïms
i espigues. Mossèn Cinto era dels poetes més admirats pel nostre estimat Ramon
Lo bon Jesuset
se’n puja a la vinya.
Doncs què en portarà?
Doncs què en portaria?
Ne porta un raïm
que sua sang viva.
Lo bon Jesuset
va a la coromina.
Doncs, què en collirà?
Doncs què en colliria?
Hi seguen lo blat,
ne cull una espiga.
Prop de Natzaret
lo troba Maria
-¿Què em porteu, Amor,
fillet de ma vida?
Mon amor no té
penyora més fina:
vos porto el pa i vi
de l’Eucaristia.
Comentarios
Publicar un comentario