L'amistat és indissoluble

Diumenge XXVII de durant l'any

Després d’escoltar aquest evangeli, és inevitable que molts pensem en les parelles que s’han trencat, amb totes les conseqüències negatives que se’n deriven, sobretot quan hi ha fills petits. I més en aquest temps que s’uneix la crisi familiar a la crisi econòmica. Quantes situacions dramàtiques! Hi ha parelles que es veuen obligades a conviure sota el mateix sostre, havent deixat d’estimar-se, purament perquè estan lligades per qüestions econòmiques. Quantes vegades els avis fan un gran paper de suport moral i econòmic, suplint l’educació que aquell matrimoni trencat no pot donar.

El matrimoni no es pot basar en un simple enamorament, perquè pot ser una il·lusió. El matrimoni ha de fonamentar-se en l’amistat veritable. Perquè l’amistat ens fa iguals, en ella no hi ha jerarquies. I tots tenim experiència que l’amistat, si és debò, mai no es trenca. L’amistat fa que siguem una sola cosa, que anem tenint una mateixa voluntat i una sola llibertat.  El matrimoni és indissoluble, perquè l’amistat és indissoluble.  I això és així des de l’origen, ho recorda Jesús en l’evangeli. En temps de Jesús, a més, la dona repudiada quedava en una situació de precarietat. En molts casos les seves úniques sortides eren la mendicitat o la prostitució. Jesús que sempre va defensar les dones s’oposa a aquesta situació d’injustícia.

Avui, en vigílies del casament canònic, les parelles signen una declaració on diuen entre d’altres coses: “em comprometo a estimar-la(o a estimar-lo) amb un amor fidel i a ajudar-la (o ajudar-lo) en la seva promoció humana i cristiana”. Hauríem de preguntar-nos si després realment és així, si cada un dels membres de la parella creixen amb la seva unió o si al contrari, un dels dos queda anul·lat, perquè l’altra l’impedeix créixer i no el deixa volar. I quants matrimonis amb els anys han quedat petits, tancats en ells mateixos, sense haver-se ajudat a desenvolupar els dons ni els carismes!

Dijous passat hi va haver la inauguració dels cursos de la Facultat de Teologia i Filosofia de Catalunya. Aquest any la lliçó inaugural va ser a càrrec de mossèn Manuel Claret, professor de moral, delegat per la família i rector d’una comunitat molt viva, la parròquia de la Verge de la Pau de Barcelona. Ell va parlar del magisteri d’ El Magisteri de l’Església sobre el matrimoni i la família. Situació i reptes actuals. Va ser una lliçó realista, oberta i valenta. En un moment de la seva intervenció va explicar que “l’Esglesia ortodoxa reconeix que el matrimoni és per sempre, però davant el fracàs conjugal, accepta després d’un temps penitencial, un segon matrimoni no sagramental en raó de l’exercici de la misericòrdia”. Va recordar també que “el Magisteri de l’Església catòlica mai no ha desautoritzat directament la praxi ortodoxa” i es va preguntar: “L’Església catòlica ¿no hauria d’aplicar, també, el criteri de misericòrdia amb els divorciats que volen refer la seva vida?” I va citar dues veus d’Església que s’havien manifestat en aquesta línia el P. Häring i el Cardenal Martini, recentment traspassat.  En un altre moment de la seva intervenció va dir que “els esposos arribaran a la plenitud del seu amor en la presència i en la participació definitiva en l’amor de Déu”. Em va venir a la ment una vivència. Una vegada que estava preparant uns promesos pel seu casament els vaig preguntar: “I per què us voleu casar per l’Església?”. I ell, que no era un home especialment practicant, em va respondre de seguida: “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort”. Us confesso que vaig quedar sorprès. Fins aleshores havia repetit aquella frase “fins que la mort us separi”. Aquell dia vaig comprendre que ni la mort pot separar els qui en vida s’han estimat abnegadament. Aquell dia vaig comprendre que l’amor veritable és llavor d’eternitat.