Les lliçons dels arbres

 

Diumenge, XI de durant l'any

Estimats germans i germanes,

El P. Miquel Estradé, savi monjo de Montserrat, parlant de l’esperança escrivia: “Un dia que tenia ganes de caminar per anar a Can Massana, on m’esperaven uns amics, vaig baixar fins a Collbató per seguir cap a la Vinya Nova. Vaig entrar en una masia a preguntar el camí “Seguiu que no teniu pèrdua, és tot dret”. No feia gaire que caminava i aquell camí que havia de ser tot dret es partia en dos. No em tocava altre remei que triar-ne un. A la una m’esperaven a Can Massana, i eren ja més de les dotze; jo no sabia cap on tirar... em va venir angúnia. Ni caminant l’angúnia no em passava. Un moment vaig descobrir de lluny Can Massana, però no sabia com ni per on anar; i l’angúnia se’m tornà pànic. Incapaç de raonar em vaig sentir perdut. Avançant d’esma, vaig trobar davant meu un gran pi, alt, magnífic; tan gruixut que jo sol no l’hauria pogut abraçar. El pànic em feia sentir com flotant. En aquell moment no tenia ni fe ni esperança. No sé per quina mena d’instint em vaig abraçar amb força al pi i vaig començar a respirar pausadament. El contacte material amb el pi em feu davallar a la realitat, vaig poder raonar altre vegada i, seguint una clara deducció vaig arribar en cinc minuts al camí que passa sota la Roca Foradada i va fins a Can Massana.” I extreu aquesta lliçó que a la vida m’ha ajudat moltes vegades i que us brindo: “El pànic era la irrealitat, la imaginació, tot el que em passava pel cap d’imprecís i tèrbol. El contacte amb el pi fou la davallada a la realitat, a terra, a no fer cas de cabòries. La por m’ofegava l’esperança mentre que la realitat me la va retornar i me la va mantenir. El realisme, necessari per l’esperança.”

L’evangeli i la primera lectura d’avui, parlen d’esperança i ho fan per mitjà del llenguatge dels arbres amb tot el seu simbolisme. Ezequiel parla d’un cedre, els cedres són arbres molt grans que poden arribar a tenir de 25 a 50 metres d’alçada. La lliçó que n’extreu el profeta és esperançadora: “Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.” Hi ha en efecte persones que són com els eucaliptus, creixen molt, però al seu voltant tot és sec. Hi ha persones tenaces com les murtres que creixen a prop dels murs. “Silenci, cor meu: aquest arbre està pregant”.

Jesús, avui parla dues vegades de la mostassa, amb realisme esperançador i encisador. Una per dir que només que tinguéssim una fe com un gra de mostassa, que és una llavor petitíssima gairebé microscòpica, mouríem muntanyes (Mt 17, 20) i un altre, la d’avui, per comparar el Regne amb un humil arbust, el de la mostassa, que només assoleix uns quatre metres d’alçada però que els ocells s’hi ajoquen.  

El P. Thomas Palliparambill, carmelita descalç procedent de l’Índia i resident a la comunitat veïna dels PP. Carmelites, ens explicava divendres en una visita a la nostra parròquia que al seu país (per cert tan castigat per la pandèmia), cada vegada que hom fa anys, ho celebra plantant un arbre. Quin costum tan expressiu i tan savi! Cada arbre és un ésser viu, que ens ensenya, com deia Antoni Gaudí, “aquest arbre és el meu mestre”.

L’altre lliçó de Jesús a l’evangeli d’avui, aquesta vegada estreta del món pagès, ens ajuda a superar el nostre egoisme i la mesquina autorreferencialitat: «Amb el regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Quants signes de la providència i de la misericòrdia de Déu podem tenir si estem atents al llibre obert de la natura del qual copien tots els altres llibres! En aquest temps que molts cerquem el contacte amb la natura estiguem ben atents als seus silenciosos ensenyaments. Que fem nostre els sentiments de mossèn Miquel Costa i Llobera quan canta al pi de Formentor.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera

més poderós que el roure, més verd que el taronger

Conserva de ses fulles l'eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

com un gegant guerrer

No guaita per ses fulles la flor enamorada

no va la fontanella ses ombres a besar

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada

per font la immensa mar.

(...)

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!