La lliçó dels arbres

 Diumenge VIII del temps ordinari. 3 de març de 2019

Estimats:

Els arbres són ben presents en les lectures d’aquest diumenge. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, explicava la seva vivència d’un pi. Un dia que tenia ganes de caminar va aprofitar per anar a peu a Can Massana on l’esperaven uns amics, es va perdre. A la una m’esperaven a Can Massana, deia eren ja més de les dotze i no sabia cap on tirar. Ni caminant l’angúnia no em passava. Un moment vaig descobrir de lluny Can Massana, però no sabia ni com ni per on anar. Em trobava ben fora del camí marcat i l’angúnia se’m tornà pànic.. Avançant d’esma, vaig trobar davant meu un gran pi, alt, magnífic, tan gruixut que jo sol no l’hauria pas pogut abraçar. Era abans dels focs del 1986. El pànic em feia sentir com flotant. En aquell moment no tenia ni fe ni esperança. No sé per quina mena d’instint i em vaig abraçar amb força al pi i vaig començar a respirar pausadament. El contacte material amb el pi em féu davallar a la realitat, vaig poder raonar altra vegada i seguint una clara deducció, vaig arribar en cinc minuts al camí que passa per sota la Roca Foradada i vaig arribar a Can Massana. El pànic, la irrealitat, la imaginació, tot el que em passava pel cap d’imprecís i de tèrbol m’havia fet perdre l’esperança i el pi me la va retornar
(Col·lecció Valors per viure, n. 5)

En un univers simbòlic com el de la Bíblia els arbres ja des del llibre del Gènesi, ens parlen de manera visible de realitats invisibles. L’arbre és refugi, és símbol de fertilitat. L’arbre que es dreça cap al cel, pregonament arrelat en el terra, com aquell xiprer de Silos que canta Gerardo Diego: “enhiesto surtidor de sombra y sueño, que al cielo acongojas con tu lanza... Cuando te vi, señero, dulce firme, qué ansiedades sentí de diluirme y ascender como tú, vuelto cristales...” L’arbre és símbol de la persona sàvia que respecta la terra i mira cap a Déu. Els arbres són útils i preciosos, serveixen diàriament l’ésser humà. L’arbre és un vincle entre Déu i nosaltres. És símbol de la fe. Els arbres s’han d’esporgar, s’han de podar... Com les podes que els esdeveniments provoquen en les nostres vides, situacions doloroses que ara no entenen però que un dia comprendrem. Ho escoltàvem fa pocs diumenges en un text bellíssim del profeta Jeremies: “Beneït el que que es refia del Senyor, /  que posa en el Senyor la confiança/  Serà com un arbre que arrela vora l’aigua,/que enfonsa les arrels ran del torrent;/ no té por quan ve l’estiu,/el seu fullatge es manté verd;/no es neguiteja en anys de secada,/ no deixa de donar fruit (Jr 17,7-8)”

I el salm 91 que avui hem proclamat: “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban;/plantats a la casa del Senyor,/creixeran als atris del nostre Déu/Encara donaran fruit a la vellesa/continuaran plens d’ufana i de vigor per proclamar que el Senyor és recte (...). Un passatge que va voler plasmar en pedra Antoni Gaudí en la façana del Naixement de la Sagrada Família on hi ha dues palmeres en pedra que representen Josep i Maria i una més petita que representa Jesús.

“El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”, diu el llibre de Jesús fill de Sira que hem escoltat. Una lliçó que recupera Jesús a l’Evangeli: “No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits, ningú no cull figues dels cards ni raïm de les bardisses.”

No siguem cecs, mirem els arbres els trobem a ciutat i al camp, arbres despullats per la tardor, arbres sempre verds, arbres vells però que encara fan brotada, arbres caiguts... aprenguem d’ells les lliçons, com Miquel Costa i Llovera la va aprendre del pi de Formentor.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

(...)

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!