Tots Sants 2023

Ahir celebràvem la festa d’un sant poc conegut, Alonso Rodríguez Goméz. Era vidu. Se li va morir un fill. Jesuïta, fou porter del convent de Monti-sion de Palma de Mallorca. Va ser ell el qui va animar Pere Claver a anar a les Índies. Allí, Pere i el seus companys es calcula que van evangelitzar més de tres-cents mil esclaus negres, la qual cosa representava també alliberar-los de l’esclavatge. Alonso no va brillar, però va il·luminar. I és un sant que fa un altre sant. El beat Manuel Domingo Sol deia: «no sabem si estem destinats a ser riu cabalós o si ens hem d’assemblar a la gota de rosada que envia Déu al desert a la planta desconeguda. Però més brillant o més humil, la nostra vocació és certa: no estem destinats a salvar-nos sols». A Sant Alonso el representen amb les claus del convent a les mans. És un model de porter. En un col·legi, en un hospital, en un centre públic, és molt important el porter, el conserge, el qui rep, el qui atén el telèfon, el qui orienta, el qui sovint para el cop... Però a més aquest jesuïta savi va saber detectar una vocació que tingué un impacte universal.

D’aquests sants n’hi ha molts, tots hem conegut persones bones, autèntiques, donades als altres, transversals, universals, pacífiques i pacificadores, equànimes, fidels...Ja no caben al calendari. El seu nom segurament ja s’ha esborrat... però no són anònims per a Déu.

Hi ha hagut èpoques en la història de l’Església en què els models de santedat eren els qui es mortificaven, els qui s’abstenien, els qui dormien poques hores, els qui dormien a terra, els qui tenien per coixí una pedra. D’allí la dita “tres horas duerme el santo, cuatro el que no lo es tanto”. Tot s’ha de respectar, però res d’això no és obligatori.

Crec que santedat és també tendra proximitat. La santedat és la plenitud de l’amor, tots estimem, però tots voldríem estimar millor: el Papa Francesc en la seva exhortació Gaudiu i exulteu diu «m’agrada veure la santedat al poble de Déu pacient: als pares que crien amb tant d'amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts, en les religioses ancianes que segueixen somrient. En aquesta constància per continuar endavant dia a dia, veig la santedat de l’Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat de la porta del costat, d’aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una altra expressió, la classe mitjana de la santedat» (núm. 7). Aquesta expressió alguns no l’han entesa, però crec que tothom la podem comprendre, vol dir allò mateix que dèiem: persones que no brillen, que no són influencers però que il·luminen amb la seva coherència.

Un dia, mossèn Pere Surribas, que va ser quaranta anys rector del meu poble, estava escrivint amb deler al seu escriptori. «Què escrius?», li va preguntar la seva mare, la Maria. «Escric sobre la santedat, mare». «I tu, fill meu, ja ets sant?» La pregunta el va remoure interiorment, com crec que ens remou a tots.

Avui hem exposat les relíquies dels sants. Quan el mes de febrer vaig tenir l’honor de visitar alguns monestirs de Mont Athos, em va sorprendre que, periòdicament, a les esglésies exposen les relíquies que conserven amorosament i tothom les venera i les besa. Hi ha persones que el tema de les relíquies no els diu res, més aviat els molesta i certament que es pot caure en abusos, però la veritat és que tots conservem records, cartes, presents, objectes que ens parlen de persones que hem estimat i estimem, però ja no són amb nosaltres. Són aquells sagraments de vida de què parla Leonardo Boff. Són aquelles coses que han estat en contacte amb persones santes i ens parlen encara d’elles. A Martí Codolar, a Barcelona, hi ha la soca d’un gran arbre tallat. Aquella soca es considera una relíquia de Sant Joan Bosco quan va visitar la finca en la seva estada a Barcelona i apareix retratat voltat d’adults notables i d’infants pobres.

Ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem, diu sant Joan en la segona lectura, sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell. Vet aquí el nostre llarg procés cap a la santedat. Que ens hi acompanyin aquells que són per nosaltres un estímul i un exemple.

Tot i que la solemnitat dels fidels difunts és demà, avui, per ser festiu, moltes persones arreu recordeu els vostres éssers estimats. Moltes també heu anat al cementiri o al columbari. Cal dedicar temps als morts. Arran de la mort d’una nena, Gustavo Adolfo Becquer es planyia: “Dios mío, qué solos se quedan los muertos” Abans hi havia més temps per als morts. Cal tornar-hi. El professor Joaquim Maristany deia que per conèixer un poble cal conèixer el mercat -la ciutat dels vius- i el cementiri -la ciutat dels morts. I és ben bé així. Quan passegem pel cementiri, quants missatges, flors, epitafis, fotografies, escultures... Quin silenci!

Els nostres difunts són el més sagrat que tenim. Ens fa bé recordar-los, aprendre les lliçons de vida que ens han donat, sentir que ens acompanyen i visitar el lloc on reposen les seves despulles, anar assumir amb serenor el dol que representa la seva pèrdua, però també estar molt atents als petits o grans signes que ens envien, ells moltes vegades ens fan l’ullet. Fer una pregària o estar una estona en silenci... Com deia el professor Josep Gil, els nostres morts no envelleixen.  En un petit cementiri de Solsona hi ha una inscripció que, en llatí, ve a dir: Jesús va matar la mort, morint. Celebrem doncs la vida i refermem la nostra fe en la vida perdurable.