domingo, 3 de noviembre de 2013

Sóc a la porta i truco


Homilia diumenge XXXI de durant l’any

 

Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.  Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap.


El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:  “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:

 

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?

 ¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,

 que a mi puerta, cubierto de rocío,

 pasas las noches del invierno oscuras?

 

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,

 pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,

 si de mi ingratitud el hielo frío

 secó las llagas de tus plantas puras!

 

¡Cuántas veces el ángel me decía:

«Alma, asómate ahora a la ventana,

 verás con cuánto amor llamar porfía»!

 

¡Y cuántas, hermosura soberana,

«Mañana le abriremos», respondía,

 para lo mismo responder mañana!

 

Zaqueu va ser enginyós per veure Jesús. Li va obrir les portes de casa i del cor i va fer des d’aleshores el propòsit de canviar de vida radicalment. Va optar pel tresor veritable. Ja ho ha dit el llibre de la Saviesa: “Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rodada que cau a la terra el matí”.

 

El Papa Francesc en l’entrevista que li va fer el jesuïta Antonio Spadaro, parlant de la seva pròpia vocació i del quadre de Caravaggio “La vocació de Sant Mateu”, aquell dit estès de Jesús cridant el recaptador d’impostos. Francesc diu:  “Em va impressionar el gest de Mateu: s’aferra al seu diner com dient: “¡No, no a mi! No, ¡aquest diner és meu!”

Una notícia relativament bona: dimarts vinent dia 5 de novembre es posa en funcionament un menjador social a Badalona amb 30 places rotatòries amb l’objectiu d’atendre les necessitats d’alimentació bàsica de persones en risc d’exclusió social. El projecte ha estat impulsat per l’Ajuntament de Badalona i la Fundació Privada Llegat Roca i Pi amb la col•laboració de Càritas de Barcelona. Està situat a la seu del projecte FOLRE al carrer Arnús, en unes dependències del Monestir de la Divina Providència llogades a l’Ajuntament. Ja sabeu que FOLRE és un centre d’acolliment diürn per a persones en risc d’exclusió social, que ha mobilitzat molts voluntaris de diverses parròquies. Però el menjador a la nostra ciutat era ja una necessitat imperant.  He dit al principi que és una notícia “relativament bona” perquè penso que és una bona iniciativa, però alhora és trist que hi hagi tanta gent que passi gana entre nosaltres. També a Bufalà hi ha el projecte de crear un menjador social. Donar de menjar al qui té fam és una obra de misericòrdia. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Des de les Càritas portem anys fent-ho gràcies a l’ajut de molts. Ara per fi ja tindrem el menjador social: donem-ne gràcies a Déu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.