Accessibiliat

Estimats germans i germanes,

Per les xarxes ha corregut un vídeo que mostra la porta estreta del monestir el d’Alcobaça, a Portugal, que fa només 32 centímetres d’amplada, de manera que només s’hi pot passar de perfil i encara amb molta dificultat. La llegenda, que és el perfum de la història, explica  que aquest monestir tenia una de les cuines més grans del món, i fins i tot hi havien construït un canal que desviava el riu perquè passés directament per la cuina, i així els monjos podien pescar els peixos directament de l’aigua... El fet és que molts d’aquests monjos estaven força grossos i la golafreria és un pecat capital. Per evitar, doncs, que els seus monjos hi caiguessin, l’abat va decidir construir aquesta porta tan estreta per no deixar passar els grossos. La intuïció és bona. És una manera de complir al peu de la lletra aquest “entreu per la porta estreta”.

Els pelegrins que fan el camí de Sant Jaume aprenen a caminar lleugers d’equipatge, a molts, havent caminat uns quilòmetres tot se’ls fa feixuc. I si el pelegrinatge és un símbol de la vida, vol dir que també hem de caminar així, amb poques coses... I tant que acumulem!

La porta estreta impedeix també l’accés massiu a un determinat àmbit.  El P. Jordi Latorre, salesià, al Full Dominical, explica que Jesús exhorta a apressar-se a passar per aquesta porta estreta, perquè quan arribi la multitud el pas quedarà bloquejat. Jesús convida, en definitiva, a aprofitar l’hora present per accedir a la salvació de Déu. Personalment és una interpretació que m’agrada més. “Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la Veritat” però no podem deixar les grans decisions “ad calendes greques”.  Les hem de prendre ara i aquí, si és possible, avui mateix, sense pressa però sense pausa, perquè no som amos del futur.

Mireu: els passats 9 i 10 de juny sor Lidwine Ndayirage, de la congregació de Bene Mariya, ens va visitar a Roca i Pi, amb la germana Victoire Ndabirorere, la superiora general. Quan van arribar a Can Gusi i van veure la imatge de la Moreneta a l’antiga xemeneia de la fàbrica que avui és residència d’ancians, vam parlar de la seva espiritualitat ignasiana i de la possibilitat de visitar Montserrat. Es van entusiasmar. Hi vam anar, ens vam poder entrevistar amb l’abat emèrit Josep Maria Soler,  ens va acompanyar al cor, vam visitar la Moreneta i les va beneir.  Aquestes religioses estaven felices d’haver vist amb els seus ulls els llocs ignasians de Montserrat. Doncs bé, la germana Lidwine ha mort aquesta setmana, encara jove, d’una caiguda. El Senyor l’ha cridat per nosaltres abans d’hora, per a Ell, no.

Lo scorso 9 e 10 suor Lidwine Ndayirage, della congregazione di Bene Mariya, ci ha fatto visita a Roca i Pi, con suor Victoire Ndabirorere, superiora generale. Quando sono arrivati ​​a Can Gusi e hanno visto l'immagine de La Moreneta nella vecchia ciminiera della fabbrica che oggi è una casa di cura, abbiamo parlato della loro spiritualità ignaziana e della possibilità di visitare Montserrat. Erano molto felici. Siamo andati lì, abbiamo potuto intervistare l'abate emerito Josep Maria Soler, ci ha accompagnato nel coro, abbiamo visitato La Moreneta e li ha benedetti. Queste monache erano felici di aver visto con i loro occhi i siti ignaziani di Montserrat. Ebbene, sorella Lidwine è morta questa settimana, ancora giovane, a causa di una caduta. Il Signore lo ha chiamato per noi in anticipo, non per Lui.

Jesús mateix es presenta com a la porta de les ovelles. Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo soc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir (Jn 10, 8-10)

La porta és també el símbol del pas d’un àmbit profà a un àmbit sagrat. A casa miràvem amb respecte la porta d’entrada a l’habitació dels pares... hi ha portes humils, com les de tantes ermites i portalades monumentals com les del Monestir de Ripoll (l’arc de triomf del cristianisme) o les de la Catedral de Santiago, durant segles obertes de dia i nit als pelegrins.

Per Jesús cada un de nosaltres té una porta, la del cor. Cada sagrament és el tiquet per franquejar les portes de l’itinerari cristià, camí de l’abnegació. Ell mateix, de manera misteriosa i sorprenent, es presenta en el llibre de l’Apocalipsi 3, 20, com aquell que truca a la porta i ens crida a l’hora més insospitada.  “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” El text bíblic que més plaïa al bisbe Jaume Traserra. Com dèiem al cant: “Jesús s’espera, no  ho sents, Jesús està trucant!” Per tant a la pregunta si són molts els que se salvaran, Jesús respon d’una manera enigmàtica pels qui no tenen fe, ben concreta pels qui afirmem tenir-la. Estem doncs atents.

Com escrivia Lope de Vega, prevere:

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?

¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,

que a mi puerta cubierto de rocío

pasas las noches del invierno oscuras?

¡Oh cuánto fueron mis entrañas duras

pues no te abría! ¡Qué extraño desvarío

si de mi ingratitud el hielo frío

secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el Ángel me decía:

«Alma, asómate agora a la ventana,

verás con cuánto amor llamar porfía!»

¡Y cuántas, hermosura soberana,

«Mañana le abriremos», respondía,

para lo mismo responder mañana!

Germans, obrim la porta, Jesús està trucant. Ell no ve a treure'ns res, si no a dar-nos-ho tot i portar-ho a plenitud.