Cares dures

Diumenge XIV de durant l’any

El profeta Ezequiel se sent enviat per Déu a un poble “de cara endurida i cor empedreït.” Vet aquí dos trets que encara avui continuen ben vigents. Ésser una cara dura és una expressió col·loquial que encara avui fem servir per designar una persona desvergonyida, descarada... que no l’importa mentir per aconseguir els seus objectius. La persona que es creu que la fi justifica els mitjans, i com que la finalitat és bona, tots els mitjans són útils per arribar-hi. Doncs resulta que no, la fi no justifica els mitjans. Tot i que tantes persones, potser fins i tot ben intencionades, s’ho creguin, la fi no justifica els mitjans. Per més que la fi sigui excelsa, sublim, la millor fi... no justifica els mitjans. A  més sembla que l’autor d’aquesta frase perversa, “la fi justifica els mitjans”, no és Maquiavel com molts pensen i citen acríticament, sinó Napoleó Bonaparte un dels homes més poderosos de la història que la va dir després de llegir El Príncep de Maquiavel, una obra que per cert, ell mateix va comentar.  Però Napoleó no era un intel·lectual i sembla que ni amb això no fou original perquè la majoria d’experts i historiadors coincideixen a assenyalar que la famosa cita atribuïda a Maquiavel, és en realitat el resultat i la transformació d’una frase del jesuïta i  teòleg alemany Hermmann Busenbaum: Cum finis est licitus, etiam media sunt licita, quan la fi és lícita també ho són els mitjans. Doncs no, reverend Busenbaum, aquesta lògica falla: la fi lícita no fa lícits els mitjans. A l’Església ens hem de cuidar molt d’aquesta temptació, la de pensar que perquè la nostra finalitat és excel·lent  -el Regne de Déu-, tots els mitjans són propicis per arribar-hi. N’hi ha que no tenen cap escrúpol per usar la mentida, la tergiversació, la falsedat, la corruptela, la mitja veritat... per aconseguir el bon fi que persegueixen i s’equivoquen perquè en lloc del Regne de Déu només sembren la divisió i el desconcert.

Quant al cor empedreït que va unit a la cara dura és quelcom també terrible. Les grans tradicions religioses: jueus, cristians i musulmans tenen un denominador comú, la compassió. El Dalai Lama diu que la compassió és l’arrel de totes les formes de veneració. En canvi el satanisme i les sectes satàniques tenen com a característica desconèixer qualsevol compassió.

El P. Jordi Latorre, salesià, en comentar aquest evangeli al Full Dominical, la publicació que dirigeix mossèn Ramon Ollé, diu: “Jesús fracassa davant d’alguns ambients de la seva època i aquest fracàs es mostrarà en tota la seva cruesa a la creu”. Una afirmació interessant, però no explica que els qui creuen que volen fer fracassar a Jesús són precisament la gent de cara endurida i de cor empedreït. Per què preguntem-nos: qui va matar Jesús? Els apòstols que el van trair i van desertar? Caifàs que va dir: val més que un sol home mori pel poble (Jn 11,45-56) una frase també digna del millor Maquiavel? Els jueus que deien “caigui sobre nosaltres la seva sang”? El Procurador Romà que el temia i que se’n desentengué? Herodes que el va titllar de boig  perquè ell mateix ho era i se’n mofà públicament? Van ser tots sumats o la cultura perversa o corrupta de la que tots bevien?  Però Déu Pare el va ressuscitar i mentre el just posat entre malfactors era hissat, els rics se’n tornaven sense res.

Recordo que el mateix dia de la nostra ordenació sacerdotal, ara fa 35 anys, a la sagristia de Sant Vicenç de Sarrià prop de la tomba del beat Pere Tarrés, el Dr. Jubany em va demanar que em dediqués al món de la comunicació diocesana: “cal treballar amb els peixos, però cal també treballar amb l’aigua on viuen aquests peixos, és a dir, la cultura, dins de la qual els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal.”  Ho he intentat fer, amb moltes defallences. Ara que després de tretze anys -amb un equip magnífic, amb el qual he treballat sinodalment- he acabat el meu servei com a director de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel, m’adono encara més de la vigència de les paraules del Dr. Jubany.

Jesús va cridar els qui va voler perquè estiguessin amb ell, perquè anunciessin el Regne i perquè lluitessin contra el mal. No oblidem aquesta darrera dimensió: lluitar contra el mal, contenir les inclinacions dolentes, els paranys... pensant sempre que només podem vèncer el mal a còpia de bé.

Que Maria, ferma al peu de la Creu, ens ajudi a combatre tots els abusos de poder. Que intercedeix davant el Senyor perquè ens doni un cor de carn, capaç de dir la veritat i de fer nostre el sofriment dels altres.