Matar el pare

 Diumenge XXXI de durant l’any

Sempre tinc la temptació de caure en l’error que les paraules que proclamem a l’església, a missa s’adrecen a uns altres d’un altre temps o d’un altre lloc i sovint em descuido que també s’adrecen a mi. I a cada un de vosaltres, ara i aquí.

Certament que les paraules dures que el Senyor posa en boca de Malaquies s’adrecen als sacerdots de l’antiga Aliança, però també s’adrecen a mi i a tots els sacerdots de la nova Aliança: “I ara sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom us trauré el poder de beneir”. Són paraules dures, però són també tot un examen de consciència per als ministres ordenats: bisbes, sacerdots i diaques i també per als seminaristes o els qui es prepareu per rebre algun ministeri. Soc sacerdot i no perdono? Soc diaca i no oblido? Soc rector i no prego pel poble que tinc confiat? Soc diaca i m’he oblidat de beneir (equivalent a ben dir)? I segueix dient: “jo faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia...” No és exactament el que està passant avui a l’Església? El desprestigi que estem patint els ministres del Senyor, sigui per motius reals, sigui per motius ficticis, sigui malintencionat o guiat per la denúncia profètica, crec que és prou real. Recordo aquelles paraules fortes de Jaime Salom a l’obra de teatre “Tiempo de espadas” quan el protagonista s’adreça al públic i diu: “I tu, cura tramposo, que te comprometiste a llevar a Dios a los hombres y solo le llevas tus pasiones.”

El salm és com un petit oasi en aquest desert d’antitestimonis. Recitar-lo a poc a poc podria ser una bona penitència per als nostres pecats: “el meu cor no és ambiciós Senyor,/no són altius els meus ulls:/ visc sense pretensions de grandeses,/ o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en una pau tranquil·la/ com un nen a la falda de la mare/ tot esperant els vostres dons.” A la segona lectura Sant Pau es fa un autoelogi: “entre vosaltres ens férem amables com les mares quan acaronen els seus fills”. Experimenteu la tendresa de Déu quan veniu a l’església o quan truqueu a la porta del despatx parroquial? Quan ens telefoneu perquè ja no sabeu a qui trucar? Quan se us mor una persona estimada? Quan als capellans o als diaques ens crida el bisbe, experimentem aquesta tendresa? Experimentem que haurien donat la seva vida pers nosaltres, de tant que ens estimen? En aquest sentit és interessant la pel·lícula L’enigma Verdaguer, sobre mossèn Cinto i la seva relació amb el bisbe Morgades. Els personatges estan molt ben descrits...

A l’evangeli Jesús dona als apòstols, en presència de la multitud, una lliçó de veritat i d’humilitat. I ho fa sota una doble forma. D’una banda, en negatiu assenyala els vicis farisaics. Avui diríem: la manca de coherència,  Positivament mostrant els seus deures als responsables de la nova comunitat.  Si la doctrina dels fariseus mereix obediència, la seva hipocresia no deixa per això de ser menys reprovable; així com també la seva ostentació a practicar la virtut i la vanitat que demostren en públic. Alerta germans estimats amb aquells que entre nosaltres els agrada ostentar la virtut, perquè del sublim al ridícul només hi ha una passa. La frase se sol atribuir a Napoleó. Després de la desfeta de la invasió russa, quan l'exèrcit francès tornava derrotat a través de la gelada estepa siberiana, amb milers d’homes malferits, malalts, desnodrits, desmoralitzats, l’emperador -sabedor de l’ambient hostil que s'havia generat contra ell a França, on es reclamava la seva abdicació-, va abandonar les seves tropes i va afanyar el retorn a París. Certament, l'ambient polític i social no li era propici. Tot al contrari. Dels 600.000 homes amb què va iniciar la campanya, en tornaven poc més de 100.000. Així, després de la fallida invasió propiciada per aquell geni militar, vencedor de Marengo i Austerlitz; l’home que havia canviat la faç de gairebé tot el continent, idolatrat com una figura sublim a França, a Europa, al món…, passava a ser a l'imaginari col·lectiu la d’un home vençut, abatut, humiliat: "un ridícul nan ambiciós i cruel"… Poc després, en una carta confidencial a l'ambaixador de Varsòvia, l'emperador deixava constància del seu dramàtic ocàs: “Del sublim al ridícul només hi ha un pas". Per això la saviesa popular diu: “si vols conèixer una persona, dona-li poder i si la vols conèixer millor, treu-li.”

De pare només en teniu un. Matar al pare és una figura metafòrica que utilitzava Freud per expressar el moment en què les persones creuen que maduren i deixen Déu de banda o deixen els pares de banda, de vegades fins i tot amb insults, amb agressions verbals o físiques i amb manques de respecte. Es pensen que els pares no els deixen créixer i el que és realment valent  es deixar d’admirar el pare (o la mare) de manera definitiva. Es pensen que els admiraven com un nen o una nena i ara, vista qualsevol debilitat -real o fictícia-  els veuen tal com realment són: amb els seus defectes i les seves virtuts. Però ara es fixen sobre tot en els seus defectes. Un procés que pot ser molt dolorós -per a uns i altres- si no estem preparats per acceptar i assumir la veritat. En dono testimoni perquè en la meva vida de sacerdot, l’he viscut més d’una vegada.

La joia que tanca el fermall amb tanca d’or és la darrera frase de l’evangeli d’avui: “Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”. Intelligenti pauca, diuen els clàssics. Per als intel·ligents, poc és molt.