Es feia tard

“Es feia tard”. Diumenge XVIII de durant l’any

Jesús estava de dol per la mort del Baptista. I la gent no li deixa ni “elaborar el dol”, com avui diem i ell els acull amb paciència.
“Es feia tard”. Els deixebles veien que es feia tard... I avui podem preguntar-nos: no és tard perquè la gent torni al temple? No és tard perquè les persones girin de nou els ulls cap a Déu? Som potser nosaltres els darrers cristians? Com és que hi ha tanta gent que renuncia a creure i viu lluny de Déu?
Les paraules de Jesús tornen a ressonar a les oïdes del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”.
Quina responsabilitat! Si som pocs, si tenim pocs recursos econòmics, pocs catequistes, poques persones dedicades a Càritas, pocs acollidors de promesos. Quina responsabilitat, Senyor, si tenim tan poc temps!
Però les paraules de Jesús tornen a ressonar fortes: Doneu-los menjar vosaltres mateixos!
I aleshores nosaltres traiem forces de flaquesa, reunim allò poc que tenim, ho compartim... i Jesús torna a fer el miracle de la multiplicació.
Avui és Sant Ignasi de Loiola. Sempre m’ha impressionat el fet que a Barcelona Iñigo era un pobre estudiant que demanava almoina en un graó d’una capella lateral de Sant Maria del Mar. Vivia amb molta pobresa però quan va morir ja hi havia mil jesuïtes al món. Qui ho podia pensar fent almoina a aquell pobre estudiant? Realment en Ignasi es van complir les paraules del Magnificat: “El Senyor ha fet en mi meravelles...”
Un dia, fa uns anys, un capellà de la Catedral de Barcelona, mossèn Francesc Campreciós, estava contemplant el retaule barroc de Sant Pacià i Sant Francesc Xavier i va començar a comptar els apòstols del Sant Sopar de la predel•la i es va adonar que eren tretze. Ho va repetir una i altra vegada... tretze. Aleshores el bon mossèn es va adonar que el tretzè apòstol era un home calb, de nas de ganxo, vestit amb sotana negra... era Sant Ignasi de Loiola. La fina intuïció de l’artista l’havia fet apòstol entre els apòstols...
Amics, no és tard per estimar.