Pasqua 2011
La Resurrecció de Jesús es va produir en el silenci de la matinada. No se sap l’hora. No hi havia testimonis, perquè els guardes van caure a terra, com morts. No se sap l’hora del naixement de Jesús, tampoc no se sap l’hora del seu naixement a la Vida Eterna. “Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts! Hi ha alguns indicis com el sepulcre buit (que impressionant és entrar-hi encara avui!) el fet que aquells homes, els apòstols, esporuguits i dispersos es tornessin a reunir i anunciessin arreu que ell era viu. Un altre indici lluminós és el pas del dissabte al diumenge. Benet XVI en el seu recent llibre sobre Jesús de Natzaret (Encuentro, 2011) exposa que donada la importància que tenia a l’antic Testament el dissabte “només un esdeveniment que s’hagués gravat en les ànimes amb una força extraordinària podria haver suscitat un canvi tan crucial en la cultura religiosa de la setmana” i afegeix “per a mi el Dia del Senyor que distingí la comunitat cristiana des del principi és una de les proves més fortes que s’ha esdevingut una cosa extraordinària en aquest dia” (p. 302).
Tot queda embolcallat pel misteri. Però tinguem fe: veritablement Jesús ha ressuscitat. No és un gènere literari, no és una manera de dir, no és una pervivència en el record, no és una cosa simbòlica, la resurrecció és real, la resurrecció de la carn és real, i per això és objecte de fe, la resurrecció és la nostra fe. Si Jesús no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana, diu Sant Pau, no tindria objecte.
A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem un trànsit: hi ha representada la Passió i, més amunt, l’Ascensió. I la Resurrecció? Des del carrer no es pot veure: està representada en un vitrall blanc i groc que només és visible des de l’interior del Temple, per simbolitzar que la Resurrecció només es pot entendre des de la fe, és a dir des de dins de l’Església. Recordo una vegada en un casament a Sant Cugat, el rosetó estava bellíssim a la llum de la tarda, però només en podia gaudir el celebrant. Vaig invitar els nuvis i els assistents a girar-se i ha contemplar-lo i els vaig dir: “ Només nosaltres els qui som a dins del temple podem veure’l en tota la seva bellesa. També en el matrimoni hi ha coses que només s’entenen des de dintre”.
De vegades faig meva la pregària de Joan Maragall a les Cobles a la Mare de Déu de Núria, “Deu ànima a les tenebres/deu-nos la fe de la nit!”. La fosca d’aquesta nit ens ha portat la llum. Durant el romànic i el gòtic, les esglésies eren orientades cap a llevant, on neix la llum del dia, de manera que els primers raig de sol entressin a il•luminar la nau. Quan Antoni Gaudí va projectar el primer misteri de glòria del Rosari monumental de Montserrat va pensar-lo de tal manera que el primer raig de sol del matí de Pasqua havia d’il•luminar la imatge de Jesús ressuscitat.
Després del gran silenci del divendres a la tarda i del dissabte, a la matinada del diumenge el Pare dóna la resposta tot ressuscitant el seu fill Jesús d’entre els morts.
Una pel•lícula recent,“Cartas a Dios” (Eric-Emmanuel Schmitt, 2009). Un nen Òscar, malalt de càncer, s’assabenta que el seu estat és terminal i s’enfada amb els seus pares perquè li amaguen. Només vol enraonar amb Rosa una dona una mica extravagant que és la que subministra les pizzes a l’hospital. Rosa té l’habilitat de convertir els darrers dies d’Òscar en un joc meravellós: cada dia val per 10 anys i l’ha de viure amb la intensitat d’aquells 10 anys. I així ho fa. Rosa li recomana també que escrigui cartes a Déu i el nen ho fa amb saviesa i innocència. En el moment que Òscar mort els seus pares (ja reconciliats amb ell) i Rosa havien anat a fer un cafè. Quan la mare sembla queixar-se que no ha pogut vetllar el seu fill en el moment que la seva vida s’extingí, la resposta del metge és impressionant: “era ell que vetllava per vostès”. A mi aquesta pel•lícula m’ha fet pensar molt en la resurrecció i en com podem viure ja des d’ara la resurrecció vivint amb intensitat cada moment que Déu ens regala i potser, de tant en tant escriure-li una carta...
Que bonic aquest cant que hem repetit en la vetlla: “Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra”!. Que sapiguem gaudir de la creació renovada, és a dir, portada a la plenitud. Si hem tingut quaranta dies abans de Pasqua per a convertir-nos, ara en tenim cinquanta fins a Pentecosta per convertir-nos també a la veritable alegria. Pasqua és alegria interior que es manifesta en el cant de l’Al•leluia. La gràcia (el do) i l’alegria s’abracen en la pau. Si Déu Pare és llibertat, Pasqua és alliberament. Que visquem aquesta llibertat dels Fills de Déu, per estimar tal com Jesús ens ha estimat.
Tot queda embolcallat pel misteri. Però tinguem fe: veritablement Jesús ha ressuscitat. No és un gènere literari, no és una manera de dir, no és una pervivència en el record, no és una cosa simbòlica, la resurrecció és real, la resurrecció de la carn és real, i per això és objecte de fe, la resurrecció és la nostra fe. Si Jesús no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana, diu Sant Pau, no tindria objecte.
A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem un trànsit: hi ha representada la Passió i, més amunt, l’Ascensió. I la Resurrecció? Des del carrer no es pot veure: està representada en un vitrall blanc i groc que només és visible des de l’interior del Temple, per simbolitzar que la Resurrecció només es pot entendre des de la fe, és a dir des de dins de l’Església. Recordo una vegada en un casament a Sant Cugat, el rosetó estava bellíssim a la llum de la tarda, però només en podia gaudir el celebrant. Vaig invitar els nuvis i els assistents a girar-se i ha contemplar-lo i els vaig dir: “ Només nosaltres els qui som a dins del temple podem veure’l en tota la seva bellesa. També en el matrimoni hi ha coses que només s’entenen des de dintre”.
De vegades faig meva la pregària de Joan Maragall a les Cobles a la Mare de Déu de Núria, “Deu ànima a les tenebres/deu-nos la fe de la nit!”. La fosca d’aquesta nit ens ha portat la llum. Durant el romànic i el gòtic, les esglésies eren orientades cap a llevant, on neix la llum del dia, de manera que els primers raig de sol entressin a il•luminar la nau. Quan Antoni Gaudí va projectar el primer misteri de glòria del Rosari monumental de Montserrat va pensar-lo de tal manera que el primer raig de sol del matí de Pasqua havia d’il•luminar la imatge de Jesús ressuscitat.
Després del gran silenci del divendres a la tarda i del dissabte, a la matinada del diumenge el Pare dóna la resposta tot ressuscitant el seu fill Jesús d’entre els morts.
Una pel•lícula recent,“Cartas a Dios” (Eric-Emmanuel Schmitt, 2009). Un nen Òscar, malalt de càncer, s’assabenta que el seu estat és terminal i s’enfada amb els seus pares perquè li amaguen. Només vol enraonar amb Rosa una dona una mica extravagant que és la que subministra les pizzes a l’hospital. Rosa té l’habilitat de convertir els darrers dies d’Òscar en un joc meravellós: cada dia val per 10 anys i l’ha de viure amb la intensitat d’aquells 10 anys. I així ho fa. Rosa li recomana també que escrigui cartes a Déu i el nen ho fa amb saviesa i innocència. En el moment que Òscar mort els seus pares (ja reconciliats amb ell) i Rosa havien anat a fer un cafè. Quan la mare sembla queixar-se que no ha pogut vetllar el seu fill en el moment que la seva vida s’extingí, la resposta del metge és impressionant: “era ell que vetllava per vostès”. A mi aquesta pel•lícula m’ha fet pensar molt en la resurrecció i en com podem viure ja des d’ara la resurrecció vivint amb intensitat cada moment que Déu ens regala i potser, de tant en tant escriure-li una carta...
Que bonic aquest cant que hem repetit en la vetlla: “Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida sobre la terra”!. Que sapiguem gaudir de la creació renovada, és a dir, portada a la plenitud. Si hem tingut quaranta dies abans de Pasqua per a convertir-nos, ara en tenim cinquanta fins a Pentecosta per convertir-nos també a la veritable alegria. Pasqua és alegria interior que es manifesta en el cant de l’Al•leluia. La gràcia (el do) i l’alegria s’abracen en la pau. Si Déu Pare és llibertat, Pasqua és alliberament. Que visquem aquesta llibertat dels Fills de Déu, per estimar tal com Jesús ens ha estimat.
Comentarios
Publicar un comentario