Jaume Aymar i Ragolta

Benvinguts al Temple de la Sagrada Família, la “catedral dels pobres”, aquell “místic exemple”, aquella “flor gegant” de la que ens parla Joan Maragall. Potser alguns és la primera vegada que hi entreu. Molts també la varem descobrir en tota la seva grandesa el passat 7 de novembre quan va venir a dedicar-la al Sant Pare i varem seguir la celebració de manera presencial o a través de la televisió o de la ràdio. La Sagrada Família és talment un bosc dins d’una muntanya. Contemplem-lo. En entrar-hi ens sentim sobrepassats, però també ens hi trobem bé, perquè quan l’anem contemplant, a poc a poc, ens adonem que la seva arquitectura té molt de l’anatomia humana, de nosaltres mateixos. Antoni Gaudí, el seu autor, es va sentir colpit pels fets de la Setmana Tràgica d’ara fa una mica més de cent anys. I el van impressionar les reflexions de Joan Maragall a l’article “L’Església cremada” on glossava aquells fets tan tristos com una purificació per a la mateixa Església. Les naus de la Sagrada...

Diumenge VI de Pasqua 29 de maig de 2011 Sant Pere ens demana una triple actitud: “Estigueu sempre a punt a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu, però feu-ho serenament i amb respecte”. Aquesta setmana publiquem a Catalunya Cristiana una segona edició de l’espai l’Atri dels Gentils, un diàleg entre dos periodistes, l’Oriol Domingo i l’Enric Juliana. Un creient i un no creient. Un diàleg serè i respectuós sobre qüestions profundes. La fe no és simplement un sentiment, és un obsequi raonable. Fe i raó s’il•luminen recíprocament. Per això cal fer esforços per formar-nos de manera permanent... També en el nostre dia a dia treballem colze a colze amb persones que no són creients i que moltes vegades ens donen grans exemples d’estimació i de compromís. Però sovint, per respectes humans, per comoditat, no parlem de les coses de la fe. No vol dir estar parlant sempre de teologia sinó de temes més profunds, la vida, la mort, el més enllà, com encarar el dolo...

Diaca i acòlit assistents Digníssimes autoritats municipals Associació de Veïns Junta de l’Oliva Membres de la Coral Germanes i germans. Celebrem la festivitat de Sant Isidre patró de la nostra barriada. Tot i que entre nosaltres hi ha un grup que amb molta tenacitat i creativitat reivindica la figura de Sant Galderic, com el patró més antic de la pagesia catalana, no podem oblidar que Sant Isidre, un madrileny del segle XI, també ha estat venerat des des fa segles a molts pobles i poblets de Catalunya i invocat pels pagesos. Ja en l’església vella de Canyet, sobre la porta d’entrada hi havia una imatge de Sant Isidre, i en l’església nova es va continuar venerant aquest sant representat en aquesta bonica talla, com també presideix el retaule de la veïna masia del Mas Boscà. Un aspecte no massa divulgat de la vida d’Isidre de Merlo y Quintana, aquest és el seu nom, és que estigué casat amb Maria Toríbia anomenada Maria de la Cabeza, amb la qual va tenir un fill, Illán. L’esposa d’Isidr...

11 de maig de 2011 Benvolgut mossèn Joaquim, rector de Santa Maria i arxiprest Germans capellans concelebrants de les parròquies i comunitats religioses de Badalona, Tiana i Sant Adrià Sr. Alcalde i digníssimes autoritats Representants d’altres religions Confrares de Sant Anastasi Germanes i germans, “No tingueu por dels qui maten només el cos però no poden matar l’ànima.” No tingueu por, aquest va ser el clam de Jesús, que va anar al suplici de la creu, va ser també el convenciment dels màrtirs, que en aquell context de persecució eren animats per sant Pau,: “Qui serà capaç d’allunyar-nos de Crist que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions... la mort sagnant?” No tingueu por, va ser també el clam amb que va iniciar el seu pontificat el Papa Joan Pau II que acaba de ser beatificat a Roma. No tingueu por, obriu de bat a bat les portes a Crist... No hem de tenir por, perquè la por paralitza, impedeix d’actuar. No és una valentia il•lusa, és el coratge del qui se sent...

Aquells dos deixebles se’n tornaven tristos cap al seu Emaús de cada dia: havien perdut l’esperança: “nosaltres esperàvem…” deien. Havien esperat i ja no esperaven. Quants cristians també viuen avui decebuts! Havien posat les seves esperances en l’Església, en el Concili Vaticà II, en aquella primavera eclesial, o potser en aquella comunitat, en aquell moviment, i després per moltes circumstàncies s’han sentit estafats i han abandonat la pràctica religiosa, o l’esperança, o la fe. I tot d’una un pelegrí es posa a fer camí al seu costat. Els renya suaument, amb arguments. Els parla de les Escriptures. Els explica la coherència interna entre l’Antic i el Nou testament. Entre la promesa i l’acompliment. I aquells dos deixebles se l’escolten amb atenció i senten que el desconegut els abrusa el cor. Aquella lliçó itinerant que devia durar un parell d’hores (onze quilòmetres, a bon pas) fa que es tornen a entusiasmar. Serem capaços nosaltres cristians de missa, de posar-nos a caminar al cost...

L’ambient que hem viscut a Roma aquests dies amb motiu de la beatificació de Joan Pau II ha estat extraordinari. Dissabte a la tarda a l’església del Gesú, vam celebrar una eucaristia. La va presidir el Cardenal Lluís Martínez Sistach. Hi vam assistir els membres del pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i d’altres pelegrins catalans: el rector del Seminari Conciliar de Barcelona, mossèn Josep Maria Turull, els formadors i els seminaristes dels darrers cursos… Glòria Renom, parlamentària i el Dr. Josep Maria Guardiola, metge internista de l’Hospital de Sant Pau van proclamar les lectures. El diaca permanent Carles Cosculluela, va proclamar l’evangeli... Joan R. Laparra, diaca estudiant a Roma teologia dogmàtica, va assistir a l’altar. El Cardenal, a l'homilia, va glossar la joia de la fe. Vam cantar el credo musicat pel mestre Romeu: La fe en l'església "romana" s'actualitzava. Un capellà vingut de l’Alguer es va emocionar fins a les llàgrimes en sentir cantar el...