Donar raó de l'esperança amb serenor i respecte
Diumenge VI de Pasqua 29 de maig de 2011
Sant Pere ens demana una triple actitud: “Estigueu sempre a punt a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu, però feu-ho serenament i amb respecte”. Aquesta setmana publiquem a Catalunya Cristiana una segona edició de l’espai l’Atri dels Gentils, un diàleg entre dos periodistes, l’Oriol Domingo i l’Enric Juliana. Un creient i un no creient. Un diàleg serè i respectuós sobre qüestions profundes. La fe no és simplement un sentiment, és un obsequi raonable. Fe i raó s’il•luminen recíprocament. Per això cal fer esforços per formar-nos de manera permanent... També en el nostre dia a dia treballem colze a colze amb persones que no són creients i que moltes vegades ens donen grans exemples d’estimació i de compromís. Però sovint, per respectes humans, per comoditat, no parlem de les coses de la fe. No vol dir estar parlant sempre de teologia sinó de temes més profunds, la vida, la mort, el més enllà, com encarar el dolor, els canvis, la fe. Seguint aquella màxima de Santa Teresa de Jesús: “hermanos una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. La qüestió de Déu és avui la gran qüestió, recorda sovint el Papa.
Serenament- ha dit Sant Pere- és a dir, amb tranquil•litat d’ànima, com un cel sense núvols. En temps difícils és fàcil que el nostre discurs es torni més crispat. Cal serenor. I amb respecte. Respecte significa “mirada atenta”. Vol dir observar atentament a l’altre en profunditat per saber captar allò que ens demana.
Per poder parlar, enraonar amb justesa, per obrar rectament Jesús ens promet l’Esperit Sant, l’Esperit de la veritat perquè es quedi amb nosaltres per sempre. La seva promesa és encoratjadora: “no us deixaré orfes”
Aquests dies estem assistint a unes noves mobilitzacions socials: les acampades pacífiques que demanen canvis estructurals. Càritas n’ha fet una nota que val la pena que llegim: “Les reivindicacions que des de fa dues setmanes han portat a centenars de persones a romandre en l’acampada de la Pl. Catalunya, i a d’altres milers de persones en tantes places arreu del país i de l’Estat, són un senyal d’alerta d’un malestar social que els governants els primers, i també la societat, han d’abordar sense més dilacions. La majoria de les persones indignades que es mobilitzen són joves que no veuen la manera de desenvolupar el seu futur i lluiten per ell. Una lluita, legítima, que s’ha desenvolupat pacíficament en tot moment.
La feina no precaritzada, el dret a l’habitatge a un preu assequible, les pensions dignes, la defensa del dret a la sanitat pública, la lluita contra l’especulació i el lucre d’una minoria no poden ser reivindicacions permanents en una societat democràtica que hauria de ser necessàriament justa.
Des de Càritas portem més de dos anys alertant dels efectes de la crisi (la financera, la immobiliària) en les persones, i del risc de fractura social.
És inadmissible que amb prop de 5 milions de persones a l’atur no s’hagi arribat a un acord o pacte de totes les forces polítiques, econòmiques i socials per a l’ocupació.
Només el diàleg i mai la força ha de ser el camí per trobar solució als problemes reals que tenen plantejats avui moltíssimes persones i famílies.”
Fem nostra el contingut d’aquesta nota i preguem en aquesta eucaristia que ens sentim tots més Càritas, és a dir amor abnegat envers els qui més pateixen. I que l’Esperit Sant davalli sobre nosaltres com d’ací a uns moments davallarà sobre les ofrenes del pa i el vi.
Sant Pere ens demana una triple actitud: “Estigueu sempre a punt a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu, però feu-ho serenament i amb respecte”. Aquesta setmana publiquem a Catalunya Cristiana una segona edició de l’espai l’Atri dels Gentils, un diàleg entre dos periodistes, l’Oriol Domingo i l’Enric Juliana. Un creient i un no creient. Un diàleg serè i respectuós sobre qüestions profundes. La fe no és simplement un sentiment, és un obsequi raonable. Fe i raó s’il•luminen recíprocament. Per això cal fer esforços per formar-nos de manera permanent... També en el nostre dia a dia treballem colze a colze amb persones que no són creients i que moltes vegades ens donen grans exemples d’estimació i de compromís. Però sovint, per respectes humans, per comoditat, no parlem de les coses de la fe. No vol dir estar parlant sempre de teologia sinó de temes més profunds, la vida, la mort, el més enllà, com encarar el dolor, els canvis, la fe. Seguint aquella màxima de Santa Teresa de Jesús: “hermanos una de dos, o no hablar o hablar de Dios”. La qüestió de Déu és avui la gran qüestió, recorda sovint el Papa.
Serenament- ha dit Sant Pere- és a dir, amb tranquil•litat d’ànima, com un cel sense núvols. En temps difícils és fàcil que el nostre discurs es torni més crispat. Cal serenor. I amb respecte. Respecte significa “mirada atenta”. Vol dir observar atentament a l’altre en profunditat per saber captar allò que ens demana.
Per poder parlar, enraonar amb justesa, per obrar rectament Jesús ens promet l’Esperit Sant, l’Esperit de la veritat perquè es quedi amb nosaltres per sempre. La seva promesa és encoratjadora: “no us deixaré orfes”
Aquests dies estem assistint a unes noves mobilitzacions socials: les acampades pacífiques que demanen canvis estructurals. Càritas n’ha fet una nota que val la pena que llegim: “Les reivindicacions que des de fa dues setmanes han portat a centenars de persones a romandre en l’acampada de la Pl. Catalunya, i a d’altres milers de persones en tantes places arreu del país i de l’Estat, són un senyal d’alerta d’un malestar social que els governants els primers, i també la societat, han d’abordar sense més dilacions. La majoria de les persones indignades que es mobilitzen són joves que no veuen la manera de desenvolupar el seu futur i lluiten per ell. Una lluita, legítima, que s’ha desenvolupat pacíficament en tot moment.
La feina no precaritzada, el dret a l’habitatge a un preu assequible, les pensions dignes, la defensa del dret a la sanitat pública, la lluita contra l’especulació i el lucre d’una minoria no poden ser reivindicacions permanents en una societat democràtica que hauria de ser necessàriament justa.
Des de Càritas portem més de dos anys alertant dels efectes de la crisi (la financera, la immobiliària) en les persones, i del risc de fractura social.
És inadmissible que amb prop de 5 milions de persones a l’atur no s’hagi arribat a un acord o pacte de totes les forces polítiques, econòmiques i socials per a l’ocupació.
Només el diàleg i mai la força ha de ser el camí per trobar solució als problemes reals que tenen plantejats avui moltíssimes persones i famílies.”
Fem nostra el contingut d’aquesta nota i preguem en aquesta eucaristia que ens sentim tots més Càritas, és a dir amor abnegat envers els qui més pateixen. I que l’Esperit Sant davalli sobre nosaltres com d’ací a uns moments davallarà sobre les ofrenes del pa i el vi.
Comentarios
Publicar un comentario