lunes, 30 de mayo de 2011

Explicació de l'interior de la Sagrada Família

Benvinguts al Temple de la Sagrada Família, la “catedral dels pobres”, aquell “místic exemple”, aquella “flor gegant” de la que ens parla Joan Maragall. Potser alguns és la primera vegada que hi entreu. Molts també la varem descobrir en tota la seva grandesa el passat 7 de novembre quan va venir a dedicar-la al Sant Pare i varem seguir la celebració de manera presencial o a través de la televisió o de la ràdio.
La Sagrada Família és talment un bosc dins d’una muntanya. Contemplem-lo. En entrar-hi ens sentim sobrepassats, però també ens hi trobem bé, perquè quan l’anem contemplant, a poc a poc, ens adonem que la seva arquitectura té molt de l’anatomia humana, de nosaltres mateixos.
Antoni Gaudí, el seu autor, es va sentir colpit pels fets de la Setmana Tràgica d’ara fa una mica més de cent anys. I el van impressionar les reflexions de Joan Maragall a l’article “L’Església cremada” on glossava aquells fets tan tristos com una purificació per a la mateixa Església. Les naus de la Sagrada Família són lluminoses. Noteu que a l’interior no hi ha retaules, els retaules els ha tret al carrer, són les façanes. Aquí dins el protagonisme el té l’arquitectura i una arquitectura escultòrica, una arquitectura inspirada en la natura, el primer llibre. Gaudí va comentar moltes vegades que en entrar al temple s’hauria de veure tot el conjunt fins al fons de l’absis amb la decoració inclosa.
Gaudí deia: “jo sóc geòmetra, que vol dir sintètic”. La planta del Temple de la Sagrada Família és un edifici basilical de cinc naus, amb un creuer de tres que forma una creu llatina. Tots els espais tenen un sentit litúrgic. Els dos braços del creuer es corresponen amb les façanes del Naixement i de la Passió. Simbòlicament és el mateix Cos de Crist: a l’absis li correspon el cap, la creu o el creuer són els dos braços, la nau representa el cos i l’altar és el cor.

Gaudí coneixia la Bíblia. La visió interior del temple està inspirada en Apocalipsi, 21: la visió de la Jerusalem celestial, amb les 12 portes, l’arbre de la vida que dóna fruit cada mes de l’any i les seves fulles són medicinals…
“L’arquitecte de Déu”es va inspirar també en la profecía d’Ezequiel (47, 12. «Vora el torrent, sobre cada una de les seves ribes, creixeran tota mena d’arbres fruiters; no se’ls pansirà la fulla ni se’ls acabarà mai el fruit. Cada mes produiran fruits nous, perquè aquesta aigua surt del santuari. Els fruits seran un aliment, i les fulles, un remei»
També es va inspirar en la carta de Sant Pau als Efesis (2, 20): «edificats sobre el fonament dels apòstols i dels profetes, amb el mateix Crist Jesús per pedra angular. En ell, tota construcció, ajustada harmoniosament, s’alçarà per ser temple sant en el Senyor; en ell, també vosaltres formeu part de l’edifici per a esdevenir mansió de Déu en l’Esperit»
La nau central té 45 metres d’alçada. De costat a costat dels 15 metres de llum de la nau central, la columna de 8 costat que sorgeix del nus es bifurca en unes branques que acaben amb uns hiperboloides molt més alts que els de les naus laterals. En el projecte de voltes i finestrals de les naus del Temple, els hiperboloides recullen la claror exterior i la difonen cap a l’interior. Les columnes són talment troncs de palmera que en arribar als nusos es tornen branques. Les voltes són fulles i entre els fullatges hi entra la llum. Ens hi trobem bé. Gaudí deia que el primer llibre era el de la Naturalesa i que tots els altres llibres copiaven d’aquest. En una arquitectura natural ens hi sentim especialment reconeguts i acollits. Potser perquè és tan humana i tan propera.
Els fusts de les columnes comencen essent circulars i van esdevenint polígons de 32 costats, de 16, octògons, quadrats, rombes i rectangles, podem dir literalment que Gaudí assoleix la quadratura del cercle.
La llum hi entra a través dels vitralls de la nau. Alguns ja realitzats per Vila-Grau. Recordem el simbolisme dels colors en Gaudí, Déu Pare que és la llum representat en groc, Déu Fill en vermell, color de la sang i del martiri, Déu Esperit Sant en color taronja. A partir dels models originals de les voltes i les seves interseccions en formes estelades deixen espai perquè s’inscriguin uns altres petits hiperboloides de 20 centímetres de diàmetre per on també entra la llum. Gaudí ho explicava així: “la llum entra de dia com travessant el fullatge dels arbres. De nit aquests òculs apareixen com els estels del cel”. Gaudí volia decorar la nau central amb fulles de palmera, perquè la palma significa la glòria del martiri.
Les columnes s’endureixen a mesura que s’acosten a l’altar major. Les columnes dels quatre evangelistes són de pòrfir, aquesta pedra dura de l’Iran, de la qual està feta també l’altar major. Les dotze que envolten el presbiteri es dediquen als apòstols; les dues extremes més properes a l’altar corresponen a Sant Pere i Sant Pau. La resta es dediquen als bisbats continuadors de l’obra apostòlica. Els de Catalunya en el creuer i a la nau central els de València, Saragossa, Granada, Burgos, Sevilla, Valladolid, Toledo i Santiago.
El creuer ocupa 900 metres quadrats de superfície que corresponen als seus eixos de 30 x 30 m.
Sobre l’altar major, just en l’interior cúpula dedicada a la Mare de Déu, hi ha un triangle daurat inscrit dins d’un cercle molt fi que representa la divinitat: Déu Pare.
Sobre l’altar major hi ha un baldaquí, representa l’Esperit Sant amb els seus dons. La imatge de Jesucrist clavat a la creu, quasi nu sembla talment aquell moment en què Jesús diu: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”. Les escultures dirigides per Antoni Gaudí són gairebé fotogràfiques. No és un Crist hieràtic vertical, és un Crist amb els genolls doblegats. Gaudí havia fet experiments amb models i sabia que aquesta era amb tota probabilitat la posició del crucificat. Sembla Jesús el moment que estigui dient: “Perdoneu-los perquè no saben el que fan”. El va realitzar Carles Mani i després l’ha fet proporcional a l’altar per l’escultor Francesc Fajula. Aquest Crist de l’altar centra alhora la representació de la Sagrada Família a l’interior del temple, completada amb la imatge de la Immaculada, i la de Sant Josep, obres de Carles Coello.
Del baldaquí pengen cinquanta làmpades que són els dies que van de Pasqua (el temps que estem celebrant) fins la Pentecosta. En el baldaquí hi ha el “Glòria a Déu a dalt del Cel”, amb els dons de l’Esperit Sant. Al baldaquí hi ha els gotims de raïm i espigues de blat. Quan Gaudí parlava d’aquesta solució comentava la insuperable bellesa del menjador del camp, sota una parra , i pel significat místic de les paraules que segons sant Joan va adreçar als apòstols després de la institució de l’Eucaristia: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments, el qui romandrà amb mi, donarà fruit abundant”.
Pare, Fill, Esperit Sant, la Trinitat del Cel, com la Sagrada Família, Josep Maria i Jesús és la Trinitat de la terra.
Però ara que estem reunits en assemblea cristians de tota la zona, és quan la Sagrada Família cobra major contingut. Així la va somniar Antoni Gaudí: plena de fidels. Donem-ne gràcies a Déu i preguem perquè la seva causa de beatificació avanci. I disposem-nos a començar la celebració, plens de l’alegria pasqual.

(Llegida com a introducció a l'Eucaristia de la Zona Pastoral 1 el 8 de maig de 2011)

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.